Hi ha un senyor, que no recordo el nom, o millor, no el se
pronunciar,que va néixer a Amèrica del Nord i va morir l'any 1915 a Irlanda.
Aquest senyor té una frase que m'ha arribat per whatsapp i diu així: "Un
amic és aquell que ho sap tot de tu i, malgrat tot, t'estima". Ho sap tot de tu. Malgrat saber-ho
tot...t'estima. Segons això, el que hauria de portar nom d'amic, per
antonomàsia seria Déu. Per això la litúrgia oriental sovint parla de Déu com
"L' amic dels homes". Déu, certament, ho coneix tot de nosaltres,
més, fins i tot, que nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens estima. Això va
inspirar al beat Ramon Llull un dels seus llibres més coneguts, i que acaba el
llibre "Blanquerna", que és "El llibre d'Amic i Amat",
parla de la relació entre Déu i l'home. El fidel és l'amic i Déu és l'Amat. És
una relació d'amics que coneix profundament tot el que som i, malgrat tot, ens
estima profundament, totalment.
Però quan parlem d'amistat, ha d'haver un element
imprescindible, sense el qual no hi ha amistat sinó sols aparença. Aquest
element és la gratuïtat. En la mesura que no hi ha gratuïtat, no hi ha amistat.
Quan jo vull treure algun profit de l'amistat, s'estableix una altra relació,
però no és una relació d'amistat. L'amic és aquell amb el qual hi sóc i estimo,
i no hi trec cap profit. Per això, la relació amb Déu, que és el gran amic, és
la relació amb la qual no hi trec cap profit. Per què? Perquè Ell tampoc hi
treu cap profit. Ens posa en el món de la gratuïtat.
Avui hem llegit un fragment d'un llibre de l'Antic
Testament, que és el llibre de Job, que si el món occidental no estigués tan
sonat com ho estem tots plegats, formaria part de la bibliografia dels textos
més bells i més profunds que s'han fet de la literatura universal, el llibre de
Job. Està fet més o menys al segle Vè abans de Jesucrist, i segurament va ser
escrit en arameu, quan Israel ja havia perdut el costum de parlar en hebreu, i
el text està traduït de l'arameu a l'hebreu, llengua litúrgica. Un text d'una
gran bellesa. I es pregunta: Com és possible que jo serveixi Déu amb tot el cor
i tota l'ànima i les coses em vagin tan malament? Com és possible que als bons
els hi vagin malament les coses i els dolents vagin "viento en popa a toda
vela"? Com és possible? Per què Déu no recompensa els bons? I la pregunta de
fons és: Per què serveixo a Déu? De què serveix?
I per això ens introdueix en el món de la gratuïtat. Però, abans, el
llibre de Job mostra moments d'una gran tensió força lírica, en la qual Job es
revolta contra Déu. Diu: "La vida de l'home és com la d'un treballador,
com la d'un esclau, però arriba al final i el sou no arriba". És el que
diu la primera lectura d'avui. "Senyor, pensa que la meva vida és com un
respir, com un somni, com una ombra, i treballo per a Tu i no cobro res".
Per això arribarà un moment que, en el llibre de Job, influït pel capítol 20 de
llibre de Jeremies, dirà unes paraules molt fortes: "Maleït el dia que
vaig néixer. Que no sigui beneït el dia que la meva mare m'infantà", estic
fart. Aquestes paraules tan fortes del llibre de Job, que són un ressò del de
Jeremies, estan molt presents també en el nostre cor com a creients. Job som
nosaltres.
Però hi ha una cosa curiosa en el llibre de Job, una
cosa contrastant, molt fortament contrastant. El final acaba amb un gran
silenci, silenci profundíssim, en el qual Déu parla, però tampoc se l'entén el
que diu i, malgrat tot, Job dirà: "He parlat una vegada, i dues no hi
tornaré. Em posaré la mà a la boca i no hi tornaré a parlar". I en un
altre text diu: "Et coneixia només d'oïdes però ara t'han vist els meus
ulls". Què vol dir això? Què ha passat aquí?
Hi ha un text molt bell del llibre de Job que també
fem servir en molts funerals, i diu
així: "Però el meu defensor viu i, a la fi, s'alçarà de la pols. Jo contemplaré
Déu, jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d'un
altre". Jo contemplaré Déu amb els meus ulls, "contemplaré en
futur", i també ha dit "l'he vist" en present. Què ha passat
aquí? No ho sabem. És el misteri de la relació amb Déu. Aquest misteri profund
que es troba en els profetes, quan Isaïes entra al temple i tot s'omple de fum,
tot trontolla, i ell queda corprès. És la presència d'un Déu que fa descalçar
Moisès, és aquell vent suau i tranquil que fa que Elies es tapi la cara. Déu és
gratuït, es dona gratuïtament, i demana la gratuïtat.
El gran Job de la història és Jesús. Jesús, que va fer
seves les pregàries de Job, amb totes les seves forces. Ell que a primera hora
es llevava per pregar i a última hora encara estava pregant. I era capaç de
fer-se seva l'oració de tots els Jobs de la Història. "Déu meu, Déu meu,
per què m'heu abandonat?" Jesús és el Job per antonomàsia, aquell sobre el
qual es va sentir: "Tu ets el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo".
El Senyor avui ens convida a viure la relació amb Ell
gratuïtament, per poder entrar al seu temple, el temple de la gratuïtat que Job
experimenta com silenci i buidor, i nosaltres l'experimentem sabent que hi ha
algú dintre. "Tothom us està buscant", dirà sant Pere, i és això el que
el nostre cor anhela, és això el que desitja, el que va més enllà de qualsevol
recompensa.
V
diumenge durant l'any
07/02/2021
Fra Jacint Duran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada