“Els qui sou rics, ploreu desconsoladament per les
desgràcies que us cauran al damunt”. Amb aquest to amenaçador començava la
segona lectura d’avui. Però aquesta denúncia tan contundent es mantenia amb
diferents atacs fins al final de la lectura.
Però l’inici d’aquesta acusació contra els rics ja l’escoltàvem la setmana passada. De fet, tota la carta de sant Jaume, que estem proclamant els darrers diumenges com a segona lectura, és una denúncia constant contra els privilegis, les riqueses, la hipocresia, l’abús de poder, la insensibilitat.
La carta de sant Jaume és una carta poc espiritual i teològica per dir-ho d’alguna manera; es tracta d’una epístola molt pràctica, molt pastoral diríem en termes eclesials, que utilitza un to de fermesa que no admet rèplica. No fa discursos llargs, ni exhortacions, ni admonicions: simplement posa en evidència el que està succeint i demana un canvi. La carta de Jaume la podem resumir així: la fe sense les obres no serveix per res.
Aquest to punyent de la carta de Jaume ens fa pensar en els discursos que fa el papa Francesc, o per ser més concrets, en les declaracions que els mitjans de comunicació ens ofereixen d’ell. Són discursos pragmàtics, directes, que parlen sense pèls a la llengua i tocant de peus a terra denunciant la hipocresia, la burocràcia, els abusos de poder, la passivitat i l’abandó dels més necessitats.
El viatge a Cuba i als Estats Units que el papa està fent són una mostra fefaent d’aquests discursos incisius: servir les persones i no les ideologies deia a la societat cubana tan ideologitzada; prou a la pena de mort deia als congressistes nordamericans; els abusos sexuals són un crim deia a l’església nordamericana; menys burocràcia i més efectivitat deia a la ONU.
Però la personalitat dels discursos papals no ens ha de portar als catòlics a ser més papistes que el papa, aprofitant els seus discursos per caure en intransigències, rigorismes i exclusions, com succeeix als deixebles de Jesús en l’evangeli que no accepten la guarició d’un que no és del grup. El mateix li passa a Josuè en la primera lectura que no accepta que l’esperit profètic de Moisès es vessi damunt dos que no estaven congregats en aquell moment.
"Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”, respon Moisès. “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”, respon Jesús. “No molesteu els qui fan el bé”, ens diria el papa Francesc.
Però l’inici d’aquesta acusació contra els rics ja l’escoltàvem la setmana passada. De fet, tota la carta de sant Jaume, que estem proclamant els darrers diumenges com a segona lectura, és una denúncia constant contra els privilegis, les riqueses, la hipocresia, l’abús de poder, la insensibilitat.
La carta de sant Jaume és una carta poc espiritual i teològica per dir-ho d’alguna manera; es tracta d’una epístola molt pràctica, molt pastoral diríem en termes eclesials, que utilitza un to de fermesa que no admet rèplica. No fa discursos llargs, ni exhortacions, ni admonicions: simplement posa en evidència el que està succeint i demana un canvi. La carta de Jaume la podem resumir així: la fe sense les obres no serveix per res.
Aquest to punyent de la carta de Jaume ens fa pensar en els discursos que fa el papa Francesc, o per ser més concrets, en les declaracions que els mitjans de comunicació ens ofereixen d’ell. Són discursos pragmàtics, directes, que parlen sense pèls a la llengua i tocant de peus a terra denunciant la hipocresia, la burocràcia, els abusos de poder, la passivitat i l’abandó dels més necessitats.
El viatge a Cuba i als Estats Units que el papa està fent són una mostra fefaent d’aquests discursos incisius: servir les persones i no les ideologies deia a la societat cubana tan ideologitzada; prou a la pena de mort deia als congressistes nordamericans; els abusos sexuals són un crim deia a l’església nordamericana; menys burocràcia i més efectivitat deia a la ONU.
Però la personalitat dels discursos papals no ens ha de portar als catòlics a ser més papistes que el papa, aprofitant els seus discursos per caure en intransigències, rigorismes i exclusions, com succeeix als deixebles de Jesús en l’evangeli que no accepten la guarició d’un que no és del grup. El mateix li passa a Josuè en la primera lectura que no accepta que l’esperit profètic de Moisès es vessi damunt dos que no estaven congregats en aquell moment.
"Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”, respon Moisès. “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”, respon Jesús. “No molesteu els qui fan el bé”, ens diria el papa Francesc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada