ÉS ELL QUI ET PARLA

Dimecres, 30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Ne 2, 1-8/Sl 136/Lc 9, 57-62

Hi ha unes paraules molt boniques de sant Jeroni que adreçà a un noble de Roma que fan així: Si pregues, parles amb l’Espòs; si llegeixes la Paraula de Déu, és Ell qui et parla.

I el que fa boniques aquestes paraules és, per a mi, la intuïció des d’on sant Jeroni parteix per adreçar-les a aquest noble que, potser, està iniciant-se en el camí de la fe. De quina intuïció parlo? La intuïció que el cristianisme no és un sistema d’idees ni de convencions, sinó essencialment la relació amb una Persona ben concreta: Jesús de Natzaret i aquest cregut i adorat com a Fill de Déu.

Aquesta intuïció, però, sembla que està també a la base del que sant Lluc ens diu en l’Evangeli d’avui. Al menys si el llegim partint d’aquest Jesús que ens convida a entrar en una relació de tu a tu amb Ell. I això, a més, ens facilita d’entendre les exigències que avui escoltem del seus llavis sense espantar-nos o escandalitzar-nos.

Jesús comença el seu camí vers Jerusalem que és el camí del Calvari, tot i que en l’escena encara quedi lluny. Un camí fet d’obediència al Pare, de negació expressa de la seva voluntat per ajustar-se al projecte del Pare. El camí de la creu, el camí del cristià, és també un camí sovint construït a base de “nos”, de renúncies. En aquest camí, que és el camí de seguiment de Jesús, els “nos” s’han de dir, tot i que costen, perquè ens obren a quelcom millor: una comunió plena amb Crist. El primer cas és el d’un voluntari que s’ofereix per a tot; però la resposta del Mestre és radical: Vine, si vols –sembla dir-li–, però sàpigues no hi haurà seguretats. O, millor dit, els ulls se’t obriran i veuràs que en aquest món no hi ha cap cosa sòlida, per sempre... l’únic que hi serà SEMPRE en el teu camí és Jesús. Seguir-lo no comporta cap guany humà, cap avantatge material ni social, però la seva presència no ens mancarà mai.

En el segon i tercer casos és Jesús mateix qui crida: Vine amb mi! I apareixen com per art de màgia les condicions: Permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. No cal que interpretem, fent-ne una reacció inhumana la resposta de Jesús, que el deixeble té el pare allí mateix en cos present. Només cal pensar que ens trobem amb una reacció ben humana, la d’aquell que s’excusa dient: Deixa’m solucionar quatre temes pendents i ara hi corro... però que mai no solucionem, perquè tenim por al desconegut. Però segueix ressonant avui dins nostre aquest: Vine amb mi! Què hi respondrem?

El tercer cas respon dient: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva... i també aquesta és una resposta natural, però Jesús desemmascara el que hi ha darrera: no trencar amb aquelles coses que, sense adonar-nos ens esclavitzen, tiren de nosaltres, i no ens deixen abraçar la llibertat que Jesús ens proposa en seguir-lo.

Avui Jesús ens demana, com sempre, una resposta sincera, perquè vol tractar-nos de tu a tu. Avui, com deia sant Jeroni, és Ell qui et parla. Què hi respondrem?