Diu la pregària
introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra
omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem
tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim.
Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la
rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar,
és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que
una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la
falta d’un cor eixamplat, serè i segur.
I això no és simplement un problema personal sinó que
té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una
persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que
és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà
al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els
vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les
orelles del Senyor”.
La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant
tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup,
de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a
Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no
pertanyia al grup.
Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la
seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva
omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una
actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb
nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en
canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins
ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i
si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la
nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu
jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica,
sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres.
Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de
Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la
meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les
fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú,
sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en
cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb
nosaltres”.
La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita
perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la
compassió activa i desinteressada. I per
això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament
conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho
pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir
de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell
és la nostra identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada