APRENENT A PREGAR

Dimecres, 7 d’octubre de 2015

Mare de Déu del Roser

Jo 4, 1-11/Sl 85/Lc 11, 1-4

Voldria començar amb unes paraules de Sant Cebrià, bisbe de Cartago i màrtir (210-248) que poden ser un bon al·licient per pregar l’oració del Senyor: Quines grans i abundants riqueses es contenen en l'oració del Senyor! Estan recollides en poques paraules, però tenen una densitat espiritual immensa, fins al punt que no falta res en aquest compendi de la doctrina celestial sobre l'oració. Ens diu: “Pregueu així: Pare nostre que esteu en el cel". L'home nou, nascut de nou per la gràcia i tornat al seu Déu, diu: "Pare" perquè ha estat fet fill. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu". El qui ha cregut en el seu nom i ha arribat a ser fill de Déu ha d'iniciar la seva pregària donant gràcies i proclamant que és fill de Déu. No n'hi ha prou, germans meus estimats, amb tenir consciència que estem invocant el Pare que és al cel. Afegim: "Pare nostre", és a dir, Pare d'aquells que creuen, d'aquells que han estat santificats per Ell i han nascut de nou per la gràcia: aquests han començat a ser fills de Déu.

Com és de gran la misericòrdia del Senyor, com de grans són el seu favor i la seva bondat en ensenyar-nos a pregar així en presència de Déu i anomenar-lo Pare! I com Crist és Fill de Déu, així nosaltres també som anomenats fills. Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això.

Resar el Parenostre d’una manera diferent, sense caure en la monotonia. Saber-nos objectes d’aquesta misericòrdia del Senyor que se’ns ha revelat com a Pare amb entranyes de mare, com hem vist també en la primera lectura d’avui en les paraules que Déu dirigeix a Jonàs: Tu planys un ricí que no t’ha costat cap treball ni has hagut d’esperar que creixés: s’havia fet en una nit i en una nit s’ha mort. I jo, ¿no havia de plànyer Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil creatures que encara no distingeixen la dreta de la l’esquerra, a més del bestiar? Un Déu que ens dóna ben de grat, com suggereix sant Cebrià, llicència per anomenar-lo així, “Pare”, i que ens recorda que tots som germans. Una pregària que, com avui hem escoltat, surt de llavis de Jesús com a resposta al desig d’un deixeble anònim (com podríem ser-ho tu o jo) que vol aprendre a pregar com Jesús ho fa. Tot això hauria de fer-nos veure la pregària, fins i tot la més humil, com aquest col·loqui amistós (com solia referir-se a la pregària Santa Teresa de Jesús) entre nosaltres, amb les nostres limitacions, i Déu, amb la seva immensa capacitat d’acollida.

Curiós que l’Evangeli d’avui ens recordi la pregària del Parenostre justament el dia en què celebrem la memòria de la Mare de Déu del Roser i la humil pregària del rosari, teixit de Parenostres i avemaries, que personalment m’agrada veure com un camí que porta cap el cor de Déu. Un camí on les fites ens recorden, en la forma de misteris de goig, de dolor, de llum i de glòria, les accions salvífiques de Déu en el nostre món, episodis de la vida de Jesús que ens cal recordar per fer-los història de la nostra salvació, de la salvació de la humanitat sencera. M’agrada recordar el que Déu ha fet per mitjà de Jesús com si ho contemplés i ho fes meu com Maria ho va fer seu en viure aquesta història de Jesús en primera persona des de l’Anunciació fins a la Pentecosta.

Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula –Pare– en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això, ens recorda sant Cebrià. Ningú mai no hagués pensat que pregar és, potser, fer-nos entrar en la història de Jesús per recordar-nos que, d’alguna manera, Ell vol que sigui també la nostra història.