Si volem recrear en la nostra vida l’escena de l’evangeli
que hem proclamat tenim, bàsicament, dues possibilitats. Una és identificar-nos
amb Jesús, admirant la seva desimboltura amb un marginat, envejant la seva
reacció quan nosaltres ens trobem en situacions semblants pel carrer o en
transports públics. Qui pogués fer com ell!
L’altra possibilitat és identificar-nos amb Bartimeu, el captaire cec, però ¿com fer-ho quan no som ni cecs ni captaires? Sortosament, els evangelis són molt més que cròniques històriques detallades, són esdeveniments narrats de manera catequètica: volen que ens identifiquem espiritualment amb els personatges perquè progressem en la fe i el seguiment de Jesús.
Comencem: qui més qui menys som captaires d’afecte. Serem més subtils o més descarats, però tots pidolem estima. Més encara, les malifetes o àdhuc barbaritats que cometem es deuen a no satisfer apropiadament la nostra necessitat d’afecte.
També som objecte de cegueses: cegueses morals que justifiquen els nostres egoismes, fent-nos perdre els principis, els valors i el mateix sentit comú; cegueses socials que ens fan actuar, pensar i opinar el que és “socialment correcte”; també som subjectes de cegueses espirituals que ens dificulten trobar sentit a la nostra vida, que esmorteeixen la nostra fe, o ens impossibiliten reconèixer Jesús passant pel nostre costat.
Però quan les cegueses ens dominen i la capta d’afecte no funciona, ens resta l’oïda, que escolta Jesús passant a la vora. Aleshores ens ha de sortir un clam convençut del fons de l’ànima: “Jesús, compadiu-vos de mi!”.
Cridar a viva veu i dues vegades “Compadiu-vos de mi”, és posar-se en evidència, és mostrar-se trencadís i necessitat, tot el contrari dels cànons socials que ens exigeixen fortalesa i autosuficiència. Però és aleshores quan s’esdevé el trobament amb Jesús, quan s’esdevé el diàleg: “Què vols que et faci?” La resposta no es deixa esperar: “Senyor, fes que hi vegi!”, fes que vegi sentit a la meva vida, que vegi llum enmig de les dificultats i els sofriments que m’ofusquen el cor i l’enteniment; que vegi els captaires d’afecte que m’envolten i que, com jo, necessiten almoina; que vegi com la meva fe em salva de tantes nicieses, baixeses i superficialitats.
“A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà”. Tant de bo ens passi el mateix, però sabent que tot comença per un sincer “Jesús, compadiu-vos de mi!"
L’altra possibilitat és identificar-nos amb Bartimeu, el captaire cec, però ¿com fer-ho quan no som ni cecs ni captaires? Sortosament, els evangelis són molt més que cròniques històriques detallades, són esdeveniments narrats de manera catequètica: volen que ens identifiquem espiritualment amb els personatges perquè progressem en la fe i el seguiment de Jesús.
Comencem: qui més qui menys som captaires d’afecte. Serem més subtils o més descarats, però tots pidolem estima. Més encara, les malifetes o àdhuc barbaritats que cometem es deuen a no satisfer apropiadament la nostra necessitat d’afecte.
També som objecte de cegueses: cegueses morals que justifiquen els nostres egoismes, fent-nos perdre els principis, els valors i el mateix sentit comú; cegueses socials que ens fan actuar, pensar i opinar el que és “socialment correcte”; també som subjectes de cegueses espirituals que ens dificulten trobar sentit a la nostra vida, que esmorteeixen la nostra fe, o ens impossibiliten reconèixer Jesús passant pel nostre costat.
Però quan les cegueses ens dominen i la capta d’afecte no funciona, ens resta l’oïda, que escolta Jesús passant a la vora. Aleshores ens ha de sortir un clam convençut del fons de l’ànima: “Jesús, compadiu-vos de mi!”.
Cridar a viva veu i dues vegades “Compadiu-vos de mi”, és posar-se en evidència, és mostrar-se trencadís i necessitat, tot el contrari dels cànons socials que ens exigeixen fortalesa i autosuficiència. Però és aleshores quan s’esdevé el trobament amb Jesús, quan s’esdevé el diàleg: “Què vols que et faci?” La resposta no es deixa esperar: “Senyor, fes que hi vegi!”, fes que vegi sentit a la meva vida, que vegi llum enmig de les dificultats i els sofriments que m’ofusquen el cor i l’enteniment; que vegi els captaires d’afecte que m’envolten i que, com jo, necessiten almoina; que vegi com la meva fe em salva de tantes nicieses, baixeses i superficialitats.
“A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà”. Tant de bo ens passi el mateix, però sabent que tot comença per un sincer “Jesús, compadiu-vos de mi!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada