diumenge, 11 de gener de 2009

Rebaixes de gener (Baptisme del Senyor)

El profeta Isaïes sembla que ens proposi, a la primera lectura, unes rebaixes de gener alternatives i molt millors. Ens diu: “Veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res”. Es tracta d’una proposta fantàstica, intel.ligent i seductora que fa el mateix Déu; màrqueting total! diríem avui. Això d’omplir el rebost i la panxa sense rascar-se la butxaca atrau a qualsevol.

Però segons Isaïes l’autèntica intenció divina va més enllà d’aquest saciar-se bàsic: “Veniu a mi i us saciareu de vida”, ens diu després. Es una invitació que ofereix quelcom més que benestar material: ofereix benestar existencial. Es tracta d’acostar-se a Déu, d’intimar amb ell, de prendre’l seriosament, de deixar-lo intervenir decidídament en les nostres vides, de dedicar-li moments de recolliment i pregària durant la jornada, de mirar les persones i els esdeveniments segons la seva perspectiva, de no deixar-se aclaparar pel bombardeig inesgotable de consignes socials que ens fan perdre la pau i ens allunyen d’ell. En una paraula, es tracta de confiar més en Déu que en les altres coses, posar més el cor en Déu que en les altres coses. Aleshores ens omplirem de vida.

Pels cristians, aquest aliment diví gratuït i que omple de debó queda concretat en la persona de Jesús de Natzaret. Per a nosaltres ell és el gran i millor regal que Déu podia fer a la humanitat. Ell és qui ens sacia de vida. Accedir a ell no necessita carnet ni quotes mensuals, trimestrals o anuals; ni tampoc cal comprar cap entrada ni cal passar per detectors de metalls, ni acreditar-nos. Tantes facilitats ens desconcerten i ens confonen, i en el fons, ens fan pensar que quelcom tan accesible i barat deu ser un engany: “duros a quatre pessetes”.

La imatge de l’evangeli on el cel s’esquinça, l’Esperit de Déu que baixa i la veu divina que diu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”, ens corrobora que Jesús no són duros a quatre pessetes. Encara que tots els autobus de Barcelona i del món sencer diguéssin que Jesús és un muntatge o una fal.làcia, això potser afectaria la nostra sensibilitat creient, però no restaria res a la seva grandesa i a la seva figura, perquè Jesús no necessita de les nostres valoracions per ser qui és. Ell és el Fill, l’estimat de Déu, en qui ell és complau. És això el que l’acredita, és això el que el defineix, i no pas els nostres debats, judicis, valoracions i comentaris. És el que ens dèia la pimera carta de Joan: “el testimoniatge dels homes no es por comparar amb el de Déu”.

Déu i Jesús no estan de moda en la nostra societat catalana, o sí, a jutjar pel diaris del passat divendres que semblaven una trona de predicar comentant, en diferents articles d’opinió, les campanyes publicitàries dels autobusos ateus i dels autobusos creients. Intuïm que malgrat ens definim com un Estat laic i som una societat laica, en el fons i més majoritàriament del que pensem, no ens sentim gens laics. Però no ho podem dir, perquè sona involucionista i antiprogressista.

A poc a poc ens anem adonant que les propostes de la nostra societat laica per bones i ben intencionades que siguin, són només aigua, no porten Esperit Sant. Això sols ens ho dóna de forma clara i definitiva Jesús de Natzaret.