dissabte, 6 de juny de 2009

La banalització de Déu (Trinitat 2009)

És molt fàcil banalitzar el Déu cristià”. Afirmem això per posar de manifest com se’ns pot girar en contra el que és més específic del cristianisme. El tret diferencial del Déu cristià és la seva proximitat, una proximitat que s’expressa en forma trinitària: Déu com a Pare, com a Fill i com a Esperit Sant. Són tres figures que signifiquen la voluntat divina d’apropar-se incondicionalment als humans.
Aquesta proximitat apareix bellament evocada en molts textos de l’Antic Testament i també forma part de la tradició del judaisme. Un exemple és el fragment del llibre del Deuteronomi que hem escoltat, on es convida al poble a ponderar els privilegis experimentats quan eren alliberats d’Egipte, en la muntanya del Sinaí i en el seu trajecte pel desert: “Vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls”, ressalta convençudament Moisès. El Nou Testament intensifica i canalitza la proximitat divina amb Jesús de Natzaret que, ressuscitat i exalçat, diu als deixebles: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Sant Pau, hereu d’aquesta experiència d’un Déu proper, afirma que el creient no és un esclau obedient i submís, sinó un fill i un hereu; per tant, beneficiaris confiats de la paternitat i maternitat de Déu.

Comfortats i conhortats religiosament per aquest missatge podem caure, i de fet caiem, en la concepció d’un Déu tant i tant proper que esdevé un simple “col.lega”. Ens oblidem que Déu és Pare, entranyable i amorós, però Pare; que s’apropa a través del Fill, humà i compassiu, però Fill en majúscules; que ens comunica el seu Esperit diví, que és un do regalat, però no un certificat de garantia divina. Aquest Déu trinitari, íntim i proper, és la creu i la glòria del cristianisme: la glòria per la seva incondicionalitat amb els humans; la creu pel seu aigualiment davant la prepotència humana clarament manifesta en èpoques en que s’assoleixen espectaculars avenços a molts nivells.

Aquest problema de banalització divina no el té ni el tindrà mai l’islam que proclama incansablement “Déu és gran”. Tampoc l’acusa ni l’acusarà l’hinduisme i el budisme on Déu és més inconcret. Aquestes religions també tenen els seus problemes, evidentment, però no el de la banalització de Déu. És curiós constatar que la banalització religiosa s’esdevé precísament on hi ha més tradició social judeocristiana: en Europa. El continent americà també han rebut l’herència judeocristiana però moltíssims segles després i encara manté un respecte general per l’àmbit religiós.

La societat que banalitza Déu és la que pretén, subtilment i estratègicament, arraconar-lo. La nostra societat plural, oberta, democràtica i laica, si vol ser honesta i fidel als seus principis no pot banalitzar Déu per autoafirmar-se. L’evangeli de Mateu ens dèia que davant la presència de Jesús Ressuscitat: “En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren”. Les tendències a casa nostre actualment són al revés i diríem: “En veure’l en dubtaren. Alguns, però, es prosternaren”. No ens avergonyim de ser aquests “alguns” i prosternem-nos davant de Déu perquè la tendència, tard o d’hora, canviarà. Els qui venen darrera nostre tenen necessitat del nostre testimoniatge i també tenen dret a assaborir la proximitat d’un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.