Corpus Christi 2009

Eucaristia solemne, aquesta tarda, a la catedral de Barcelona. Presideix el senyor cardenal i suposem que l’acompanyen nombrosos concelebrants. Després processó amb el Santíssim pels carrers de la ciutat antiga. Corpus Christi tradicional.

Eucaristies matinals a la presó Model. En la primera no hi cap una agulla. Els interns canten fervorosos, llegeixen les lectures, fan moltes pregàries improvisades, responen a tot. Corpus Christi vibrant. A la segona assisteixen interns més tocats. Abans de començar t’encerclen demanant diners, tabac i targes telefòniques; no llegeixen ni quasi responen, els costa fer pregàries, uns marxen a mitja missa, després de donar-se la pau es pensen que la missa s’ha acabat i altres també marxen. Alguns combreguen concentrats. Corpus Christi malgrat tot.

Eucaristia vespertina als caputxins. El prevere ni sap entonar el Tantum ergo tan indicat per la diada d’avui. De fet, no sap entonar. Avui se sent incòmode celebrant una eucaristia normal, però també se sentiria incòmode si hagués de fer una benedicció solemne amb la custòdia o una processó pels carrers del voltant. L’ambient no ho porta. Corpus Christi per sortir del pas.

La festa del Corpus engloba la celebració tradicional, la vibrant, la malgrat tot, la de sortir del pas, i qualsevol altre eucaristia que se celebri avui. Totes són Corpus Christi. Que la comunitat reunida sigui distingida o rebutjada, atenta o despistada, nombrosa o escassa...; que la presideixi el cardenal, un prevere sermonejador, o un que no sap entonar..., tot això certament que condiciona, però no és l’essencial de la celebració. L’essencial de la festa continua essent el contingut, el “Preneu i mengeu” i el “Preneu i bebeu” a través dels quals el Senyor Jesús es fa present, tant si s’esdevé enmig d’una solemnitat com enmig d’una gran precarietat.

Si ens aproximem al relat de la institució de l’eucaristia que ens expliquen els evangelis hem de dir que no va ser per tirar cohets, valgui l’expressió. Aquell darrer sopar pasqual va ser solemne perquè el sopar pasqual jueu era i és encara avui solemne. Però el simbolisme que Jesús li donà passà mig desapercebut, i fins i tot traït pels assistents. No va ser un moment òptim, però va ser el moment que calia fer-ho, malgrat l’entorn i la receptivitat no fossin els desitjables.

Els mateix podem dir de les nostres eucaristies que mai tenen el moment òptim. Abans ens queixàvem que s’hi anava per obligació o per quedar bé. Ara ens queixem que només hi anem els grans. En el futur segur que també ens queixarem d’alguna cosa. Però el fonamental és que ens hem mantingut i ens mantenim fidels a celebrar-la, malgrat l’entorn i la receptivitat no hagin estat i no siguin els desitjables.

Beneïda sigui la incomoditat i la queixa de no celebrar l’eucaristia amb tota la intensitat i vibració que es mereix. Vol dir que la valorem i que l’estimem.