dimarts, 2 de setembre de 2008

Pregària pel fill difunt (Cròniques sarrianenques 7)

Entren els interns a la capella del centre penitenciari a celebrar l’eucaristia. Mentre s'asseuen, sempre se'ns acosta algú a demanar coses. Pel centre corre la veu que el capellà ajuda. La resposta és, habitualment, la mateixa: amablement se’ls hi diu que ara comença la missa i que és millor parlar després, tranquil.lament.

Però la mirada i el to d’aquell intern ens fa trencar el costum i l’escoltem. Sort que ho hem fet! Li han comunicat que el seu fill, disminuit psíquic de dotze anys, ha mort accidentat fa uns dies. Demana que fem una pregaria pel fill i que li dediquem la missa. Assentim a tot i l’animem a que ell faci la pregària, i si no es veu en cor, la farem nosaltres.

Arriba el moment. La seva pregària és austera, serena, confiada. Els seus companys no ho sabien i, sorpresos, reaccionen abraçant-lo. La missa continua. Arriba el moment de donar-se la pau. Espontàniament, els interns s'atansen al pare de l'infant per a donar-li, un rera l'altre, el condol. L’abraçen. Les abraçades són fortes, sorolloses, sentides, emocionades i emocionadores. Esperem, en silenci, que acabin.

Aquest tipus de notícies converteixen aquests homes endurits i reservats en pura expressivitat, en pur sentiment. Després de donar-se la pau tots se senten conhortats: el pare per rebre tantes mostres de suport; els altres per haver deixat fluir sense prevencions la seva emotivitat.

Al final de la missa, l’intern ve a donar, amb molta senzillesa, les gràcies.