Els estigmes són un fenòmen atípic, extraordinari, que pels creients de casa nostra és viscut, principalment, de dues formes. Una és amb esperit crític (per bé i per mal) que, passant el fenòmen pel sedaç de la raó, és mirat amb recel i certa llunyania. L’altre forma és la pietosa (per bé i per mal) que, veient el fenòmen com quelcom sobrenatural, és viscut de forma entusiasta. Una tercera vivència, més indefinida, és la perplexitat i l’admiració.El relat de l’estigmatització de sant Francesc narrat en boca de fra Lleó trontolla davant una lectura històrico-crítica, però dóna ales als qui en fan una lectura pietosa. Una altra exemple seria la recepció del recent sant caputxí, Pius de Pietrelcina, també amb estigmes, que en alguns llocs és discretament silenciat i, en altres, té dedicat un altar amb una imatge de tamany natural celebrant l’eucaristia.
Però per a uns i altres l’estigmatització és una expressió (i aquí que cadascú hi afegeixi el que vulgui) d’una evidentíssima unió mística amb Crist crucificat. Les persones que gaudeixen d’un intens estadi espiritual ho reflecteixen físicament amb la mirada, les faccions del rostre, la gesticulació, la capacitat de treball.... És en aquest sentit que sant Francesc, identificat plenament amb el Crucificat, ho reflectiria d’alguna manera suficientment visible.
Per capir existencialment l’estigmatització intuïm que cal una gran maduresa religiosa, la qual demanem al Senyor de poder anar obtenint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada