Responsabilitat (Diumenge 26)

Els profetes de l’Antic Testament són personatges carismàtics, atípics, difícils d’enquadrar. Acostumen a sortir-se intencionadament del pentagrama per emetre notes alliberades i plenes de vibració religiosa. Tocats personalíssimament per Déu tenen la gosadia de dir les coses pel seu nom, de criticar la prepotència del moment, d’esperonar quan envaeix el desànim.

El profeta Ezequiel, a la primera lectura, acusa amb mordacitat els seus contemporanis que, fatxendes i altius, acusen al mateix Déu de provocar els seus mals actuals: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Ezequiel els retreu de posar el cap sota l’ala, de treure pilotes fora, de treure’s les puces del damunt. El més còmode és dir, resignats, que Déu ho vol així. El profeta sacceja aquest comodisme mental apel.lant a la responsabilitat personal davant els esdeveniments, en aquell moment, trasbalsadors: conquerits pels babilonis, Jerusalem destruida, el seu temple incendiat, exili a Babilònia d’una part del poble. Ezequiel, contracorrent, posa el dit a la llaga: “¿No és la vostra manera d’obrar la que va desencaminada?”.

El profeta posa en evidència la tendència humana, gairebé innata, de culpabilitzar els altres dels fracassos i, afegim nosaltres, d’atorgar-nos en exclussiva els èxits. Utilitzant la mordacitat d’Ezequiel podriem dir que l’actual crisi econòmica i financera és culpa dels frares, monges, capellans, bisbes, i sobretot del papa que amb la seva ostentació vaticana ha suscitat la bombolla econòmica que acaba de petar.

Tornant al discurs de la responsabilitat personal, la veiem també reflectida en la paràbola de l’evangeli. El primer fill s’evadeix descaradament de la responsabilitat d’anar a la vinya: “No hi vull anar”; però reflexiona, es penedeix de la seva irresponsabilitat i assumeix positivament l’encàrrec patern. El segon fill accepta obedientment la seva responsabilitat: “Hi vaig de seguida, pare!”, però no l’exercita, s’inhibeix, convertint-se en un autèntic irresponsable.

Jesús, malgrat ho faci en paràboles i llenguatge simbòlic, també assumeix aquest rol profètic de denúncia i, com Ezequiel, acusa mordaçment als notables i grans sacerdots del seu temps d’omplir-se la boca de bones i santes paraules, que quedar com un senyors davant de tothom, però sense moure ni un dit.

Aquesta és l’acusació típica que fem als qui ostenten responsabilitats de qualsevol tipus, i com més alt és el seu grau de responsabilitat, més intensa és la crítica a que és sotmès. Quan un responsable econòmic, polític, religiós, social, laboral, familiar, esportiu... dóna sempre la culpa als altres és un mal responsable. El criteri per valorar un bon responsable ens el dóna sant Pau a la segona lectura: “Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. Aquesta és la responsabilitat que Jesús assumí i exercí fidelment en detriment de la seva persona.