diumenge, 7 de setembre de 2008

Confiança o garrotada? (Diumenge 23)

Una societat, sigui del tipus que sigui, té l’obligació de protegir els més febles i de neutralitzar els inconscients i els qui abusen dels altres. Un exemple actualíssim en la societat espanyola i catalana són les noves lleis sobre la circulació i sobre els abusos sexuals. Una permisivitat social o, diguem-ne, una poca sensibilització social en aquests àmbits ha provocat un enduriment en les penes dels qui cometin aquests delictes.

L’enduriment de les penes i dels càstigs són mesures evidentíssimes de coacció i repressió als possibles executors, i de protecció a la societat. Però si una societat, per protegir i protegir-se ho ha de fer sempre a garrotades, vol dir que hi ha quelcom que falla en la base: l’educació i la prevenció.

Aquesta és la dura càrrega que Déu imposa al pobre profeta Ezequiel a la primera lectura dient-li: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis una paraula dels meus llavis, els has d’advertir”. Ezequiel té la gran responsabilitat d’advertir, d’educar, de prevenir el poble a fi d’evitar arribar al càstig. Més encara, el profeta serà el responsable moral dels qui hagin obrat incorrectament i no hagin estat prèviament advertits per ell. Ara bé, si aquests, un cop advertits, segueixen amb els seus comportaments, que assumeixin les conseqüències. Aquest encàrrec diví, malgrat la duresa de les formulacions, confia en la capacitat de reaccionar del poble i dels individus. Ezequiel esdevé el responsable i el portaveu diví d'aquest desvetllament.

L’evangeli ens planteja un projecte de correcció a la comunitat, manllevat fil per randa del judaisme. Es fonamenta, també, en la prevenció i en la capacitat de reacció de l’altre: “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols”. Aquesta exhortació expressa, de bones a primeres, agafar el toro per les banyes, encarar i parlar del problema, no dissimular-lo ni callar-lo, com tan sovint fem amb l’excusa de falsos respectes a la intimitat i al propi pensament. Aquesta exhortació expressa, també, delicadesa quan diu de portar-lo a part i no humiliar-lo davant els altres. Hem de reconèixer que sovint ja ens quedem aturats en aquest primer pas. Quants mals passos evitariem si fóssim prou agosarats per saber dir, amb delicadesa, les coses clares. Quants mals passos ens haurien evitat, si ens haguéssin dit, amb delicadesa, les coses clares.

Si aquest primer intent fracassa, l’evangeli manté la confiança i la paciència: “Si no te’n fa cas, crida a un altre o a dos més”. Si falla el segon intent, continuen presents l'educació i la prevenció: “Si tampoc feia cas, parla’n amb la comunitat reunida”. Si fracassa el tercer intent, arriba la trista i fatal decisió que no és fruit del rigorisme de la comunitat sinó de la irresponsabilitat del qui és acusat: “Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”. En definitiva, arriba l’arraconament i el càstig.

Algun purista podria dir que això no és del tot evangèlic perquè cal acollir incondicionalment al pecador, i tindria raó, però aquelles primitives comunitats cristianes van encarar com van saber i poder aquests problemes comunitàris amb prou dignitat. En cap moment apareix voler aplicar, de bones a primeres, la garrotada. Al contrari, amb un tracte delicat es confia en la reacció de l’altre. Un exemple que vint segles després, la nostra societat democràtica, plural, progressista i tot el que vulgueu, encara no sap aplicar prou bé.