Genuïnitat és un mot que descriu la figura de fra. Antoni Jover, missioner, mort a Letícia (amaçones colombià) aquest divendres, 5 de setembre, als vuitanta i pocs anys d’edat.
No estem capacitats per fer una evocació de la seva vida i trajectòria. Són poques les vegades que hem coincidit, però la seva proximitat irradiadora, el seu rubor intel.ligent, la seva càlida saviesa, el convertien en un entranyable referent.
Tenim gravat a la memòria el nostre darrer encontre. Va ser un moment exteriorment senzill, però interiorment emotiu. Erem a la porta del convent de Pompeia, acomiadant-lo. Les setmanes que havia estat al convent el vam omplir d’atencions. Els seus parents el portàven a l’aeroport, de retorn a la selva amazònica. Marxava malalt del cor i conscient que ja no tornaria a Catalunya. Mig d’amagat, ens donava un sobre amb un donatiu que li havien ofert: “Jo no el necessito”, argumentà.
Mentre l’abraçàvem li vam dir un cordial i típic: “A reveure”. Ell, mirant-nos amb tendresa, digué senzillament i sentidament: “Adéu”. Estava expressant que aquesta era la darrera abraçada que ens fèiem. Comprenent el sentit del mot i reaccionant, el vam abraçar de nou i li vam repetir: “A reveure”, amb un to diferent i enlairant els ulls al cel, manifestant el desig de retrobar-nos, des de la fe, i en les mans de Déu, en més enllà.
Un cop més, el comiat d’un germà malalt esdevenia un acte de fe que trascendia aquell moment i l’amarava d’una suau i càlida esperança.
No estem capacitats per fer una evocació de la seva vida i trajectòria. Són poques les vegades que hem coincidit, però la seva proximitat irradiadora, el seu rubor intel.ligent, la seva càlida saviesa, el convertien en un entranyable referent.
Tenim gravat a la memòria el nostre darrer encontre. Va ser un moment exteriorment senzill, però interiorment emotiu. Erem a la porta del convent de Pompeia, acomiadant-lo. Les setmanes que havia estat al convent el vam omplir d’atencions. Els seus parents el portàven a l’aeroport, de retorn a la selva amazònica. Marxava malalt del cor i conscient que ja no tornaria a Catalunya. Mig d’amagat, ens donava un sobre amb un donatiu que li havien ofert: “Jo no el necessito”, argumentà.
Mentre l’abraçàvem li vam dir un cordial i típic: “A reveure”. Ell, mirant-nos amb tendresa, digué senzillament i sentidament: “Adéu”. Estava expressant que aquesta era la darrera abraçada que ens fèiem. Comprenent el sentit del mot i reaccionant, el vam abraçar de nou i li vam repetir: “A reveure”, amb un to diferent i enlairant els ulls al cel, manifestant el desig de retrobar-nos, des de la fe, i en les mans de Déu, en més enllà.
Un cop més, el comiat d’un germà malalt esdevenia un acte de fe que trascendia aquell moment i l’amarava d’una suau i càlida esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada