Ens creuem a una certa distància per les andanes del metro. El reconeixem de seguida. El mirem de dalt a baix i la seva aparença és completament normalitzada: es nota pel caminar, ferm i desimbolt; es nota per la presència: ben vestit, ben calçat, ben afaitat, el bigoti allargassat i ben cuidat, ben pentinat. Ens crida l’atenció, pel contrast amb la roba, que segueix portant el mateix casquet, de tall caucàsic, desgastat i d’un color indefinit.
És exàctament el que portava quan venia al convent amb altres immigrats, fa uns deu anys, els divendres al matí, a recollir un entrepà i un euro, i a prendre un cafè amb llet calent amb algun complement. Destacava per la seva simpatia discreta però sobretot pel capell, de tall tradicional, que portava manifestament amb orgull, com un signe d’una identitat a la que no volia renunciar.
Ens ha alegrat veure’l normalitzat però sobretot que portés el casquet vell i gastat de sempre. La seva situació vital ha anat canviant significativament, però el seu personalíssim barret s’ha mantingut immutable damunt el cap, recordant-li en tot moment qui és i d’on vé.
És exàctament el que portava quan venia al convent amb altres immigrats, fa uns deu anys, els divendres al matí, a recollir un entrepà i un euro, i a prendre un cafè amb llet calent amb algun complement. Destacava per la seva simpatia discreta però sobretot pel capell, de tall tradicional, que portava manifestament amb orgull, com un signe d’una identitat a la que no volia renunciar.
Ens ha alegrat veure’l normalitzat però sobretot que portés el casquet vell i gastat de sempre. La seva situació vital ha anat canviant significativament, però el seu personalíssim barret s’ha mantingut immutable damunt el cap, recordant-li en tot moment qui és i d’on vé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada