divendres, 19 de setembre de 2008

L’esbarzer (Des del Montnegre 1)

Qui no s’haurà esgarrinxat alguna vegada la pell o s’haurà enganxat la roba amb un esbarzer! O fins i tot s’hi haurà trobat embardissat i amb serioses dificultats per sortir-ne. Indefectiblement, aquest arbust provoca respecte i malfiança. Procurem esquivar-lo, quasi instintivament, a fi que les seves aparentment innocents i allargassades tiges no se’ns aferrin indiscriminadament amb els seus agullons i que els pecíols de les seves fulles no ens facin una esgarrinxada. L’esbarzer és un arbust molest, desagradable, invadent, que omple sense escrúpols els marges dels camins, dels boscos i dels camps amb una rapidesa desmesurada. Per adobar-ho, no es destrueix ni tallant-lo ni cremant-lo, a més de resistir l’acció dels herbicides.

Aquesta planta la qualificaríem de maligna i agressiva sinó fos perquè, a finals de primavera, li broten unes flors que les abelles aprofiten per fer una mel exquisita; també perquè a finals d’estiu és capaç de donar un fruit tant gustós, tendre i delicat com són les móres. I com més assoleiat estigui l’esbarzer, més flors li brotaran i més nombrosa, grossa i saborosa serà la móra que ofereix. Qui ho hauria de dir que aquest arbust amant de la humitat, quasi indestructible i punxant, pugui d’oferir tanta quantitat de dolçor! Aleshores, un s’hi aproxima amb menys recels, i amb cura, va agafant i assaborint les móres.

L’esbarzer ens fa pensar en aquelles persones que, per l’hàbitat on viuen, estan acostumades a esgarrinxar, envaïr, punxar a qui se’ls hi acosti. L’agressivitat els hi és inherent. Però simultàniament són capaços de donar bons fruits: tendresa, dolçor, delicadesa. I com més els hi toqui el sol, més nombrosos i més saborosos seran els seus fruits. Aleshores, amb menys recels, podrem aproximar-nos-hi i assaborir-los.