dimecres, 24 de setembre de 2008

Falda de mare (Mare de Déu de la Mercè)

Opinem que l’expressió més reeixida de Jordi Llimona és: “com una falda de mare”. La trobem habitualment en els seus llibres per arrodonir o per introduir les seves reflexions. La falda de la mare és una imatge propera, casolana, íntima, que amb una gran naturalitat expressa confiança, protecció, seguretat, moixaina, tendresa, el lloc inoblidable del trot rialler acompanyat amb la melodia de “l’arri arri tatanet...”.

La falda de la mare ens configura i ens perfila, ens humanitza i ens realitza, ens equilibra i sensibilitza. Una mare llatinoamericana, que treballa moltes hores durant tota la setmana ens explicava que, quan arriba a casa, cansada, les tres filles, ja adolescents i joves, encara es barallen per seure, una estona, a la seva falda. Els adults també enyorem, en algun moment, conscient o inconscientment, aquesta falda de mare, o si més no la seva vibració. Quina poderosa força interior i quin record inesborrable és capaç de despendre aquesta part tan petita del cos humà.

La iconografia de la marededéu acostuma a posar a Maria en la mateixa posició: amb l’infant Jesús assegut a la seva falda. És el cas de la marededéu de la Mercè, matrona de la ciutat, que podem contemplar a la basílica que té dedicada al carrer Ample, mirant al mar. Es tracta d’una escena clarament materna, familiar, fàcil d’imaginar a la llar de Natzaret, una escena que dignifica al fill i que dignifica a la mare, una escena que ha quedat immortalitzada i assumida per la tradició cristiana que ha vist, en Maria, una falda espiritual on poder seure i reposar, guanyar confiança, sentir proximitat i tendresa perdudes.

La falda de Maria, jaç acollidor i detector de les necessitats dels altres, intercedeix davant de Jesús, ja crescut i autònom, que canviï l’aigua en vi, que actui perquè les celebracions humanes siguin viscudes i feliçes. La falda de Maria esdevé especialment acollidora d’aquells que no han tingut una mare que els assegués a la falda, d’aquells que tenen la mare lluny, o malalta, o que ja no la tenen. La falda de Maria acull avui els barcelonins més desamparats i mancats d’afecte i de moixaina. La falda de Maria asseu al seu damunt, especialment avui, un per un, a tots els interns i internes dels centres penitenciaris, fent-los trotar sobre els seus genolls i cantant-lis: "arri arri tatanet...”.