Sempre ens ha cridat l’atenció l’escena de la primera lectura d’avui. El poble d’Israel, assetjat per picades de serp, és guarit miraculosament al mirar un estendard amb una serp de coure. El text hebreu diu: “serp amb ales”. Es tracta d’una figura semblant a les imatges egípcies de cobres alades amb poders guaridors i que el poble d’Israel, per òsmosi, assumiria. Ens trobem en un estadi de religiositat hebrea molt primitiu, d’influències i ressonàncies egípcies.
La serp, en diferents “formats”, apareix com la protagonista del relat: la serp de coure benefactora, la malèvola serp del desert que pica mortalment, i la llengua de serp del poble d’Israel que té la grandíssima barra de malparlar contra el mateix Déu. El relat, construit en dos temps, és una sèria amenaça contra el pecat d’injuriar Déu, però deixa una porta oberta al perdó diví i al penediment humà.
La tradició jueva, interpretant aquest relat, relaciona les serps castigadores amb la serp que enganyà a Adam i Eva amb paraules intel.ligents. Per això, llegeix la tradició, la serp esdevé l’instrument castigador del poble quan es peca amb paraules, com és el cas del relat: “El poble malparlava contra Déu i contra Moisès”. La Mishnà, preguntant-se com fou guarit el poble al mirar la serp, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estandard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició. La mística jueva, concretament el llibre de Zohar, explica que esguardar la serp de coure féu recordar al poble perquè es van fer mereixedors del càstig; això esdevingué el primer pas vers el penediment i el perdó.
L’evangeli de Joan, en paral.lel amb la tradició jueva, fa la seva lectura de la serp de coure i l’associa amb la creu de Crist, convertida ja, quan es redacta l’evangeli, en una icona teològica, en un estendard guaridor pel poble. Com els israelites que gosaren mirar, confiats, la benèfica serp de coure, ara, els qui gosin mirar la creu de Jesús, obtindran no sols la guarició del pecat, sinó també, com diu l’evangeli, la vida eterna.. Ho diu clarament dues vegades: els qui creuen en ell assoleixen la vida eterna. Ho rebla al final dient que Jesús és enviat no per condemnar, sinó per salvar el món.
Avui celebrem l’exaltació de la Santa Creu, i exalçar vol dir posar pel damunt, enlairar. En el llenguatge de l’evangeli de Joan “enlairar” té un doble sentit: el sentit físic de situar pel damunt i de forma visible; i el sentit teològic de pujar al cel, en definitiva, de ressuscitar. Sant Pau, a la segona lectura, deia exalçar.
Enlairar, ressuscitar, exalçar..., en definitiva, tres verbs que expliquen la mateixa realitat: Jesucrist vivent que, des del cel, amb els braços oberts, segueix guarint les picades de serp que donem i que ens donen, tan sols alçant la mirada vers ell.
La serp, en diferents “formats”, apareix com la protagonista del relat: la serp de coure benefactora, la malèvola serp del desert que pica mortalment, i la llengua de serp del poble d’Israel que té la grandíssima barra de malparlar contra el mateix Déu. El relat, construit en dos temps, és una sèria amenaça contra el pecat d’injuriar Déu, però deixa una porta oberta al perdó diví i al penediment humà.
La tradició jueva, interpretant aquest relat, relaciona les serps castigadores amb la serp que enganyà a Adam i Eva amb paraules intel.ligents. Per això, llegeix la tradició, la serp esdevé l’instrument castigador del poble quan es peca amb paraules, com és el cas del relat: “El poble malparlava contra Déu i contra Moisès”. La Mishnà, preguntant-se com fou guarit el poble al mirar la serp, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estandard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició. La mística jueva, concretament el llibre de Zohar, explica que esguardar la serp de coure féu recordar al poble perquè es van fer mereixedors del càstig; això esdevingué el primer pas vers el penediment i el perdó.
L’evangeli de Joan, en paral.lel amb la tradició jueva, fa la seva lectura de la serp de coure i l’associa amb la creu de Crist, convertida ja, quan es redacta l’evangeli, en una icona teològica, en un estendard guaridor pel poble. Com els israelites que gosaren mirar, confiats, la benèfica serp de coure, ara, els qui gosin mirar la creu de Jesús, obtindran no sols la guarició del pecat, sinó també, com diu l’evangeli, la vida eterna.. Ho diu clarament dues vegades: els qui creuen en ell assoleixen la vida eterna. Ho rebla al final dient que Jesús és enviat no per condemnar, sinó per salvar el món.
Avui celebrem l’exaltació de la Santa Creu, i exalçar vol dir posar pel damunt, enlairar. En el llenguatge de l’evangeli de Joan “enlairar” té un doble sentit: el sentit físic de situar pel damunt i de forma visible; i el sentit teològic de pujar al cel, en definitiva, de ressuscitar. Sant Pau, a la segona lectura, deia exalçar.
Enlairar, ressuscitar, exalçar..., en definitiva, tres verbs que expliquen la mateixa realitat: Jesucrist vivent que, des del cel, amb els braços oberts, segueix guarint les picades de serp que donem i que ens donen, tan sols alçant la mirada vers ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada