diumenge, 21 de setembre del 2008

Treballadors d'espardenya (Diumenge 25)

La paràbola evangèlica dels treballadors de la vinya ens va de perles per aproximar-nos a la realitat generacional de l’Església catalana. La paràbola de Mateu pretenia llimar les diferències entre els membres més antics de la comunitat i els nouvinguts que s’anaven incorporant. Els primers representàven la tradició i els drets adquirits; els segons la novetat i la renovació. Les friccions i les tensions entre uns i altres serien evidents, com passa també actualment. El missatge de l’evangeli és clar: tots compten i tots reben el mateix.

L’Església catalana gaudeix d’un bon nombre de treballadors de primera hora del matí: homes i dones fidels, esforçats, complidors, sacrificats. Aquest treballadors són la generació que va viure el concili Vaticà II plens de joventut i de força: són els qui ara tenen més de setanta anys. Són els qui aguanten la vinya amb el seu treball de sol a sol, i se’n senten molt responsables. Amb coratge, encerts, desencerts, i il.lusió, van renovar-la i tranformar-la completament.

Els treballadors de la segona hora del matí, ja molts menys, són els qui van incorporar-se a partir del Concili. Són els menors de seixanta anys. Malgrat les diferències generacionals, el matí del concili els aglutinava amb els treballadors de primera hora. Tots comencàven gairebé de nou. El seu menor nombre i l’empenta dels seus predecessors va fer que s’adaptéssin al nou l’estil i formes de treball. Els qui no s’adaptaren, que van ser nombrosos, van acabar marxant de la vinya.

Els treballadors del migdia i de mitja tarda són els que s’incorporaren quan el Concili havia arribat al migdia: després d’uns vint anys. Són els menors de cinquanta anys. La seva entrada començava a ser necessària. El tarannà i les formes d’aquesta nova generació de treballadors era totalment diferent, i desconcertà. S’esdevingué un subtil però intens conflicte generacional amb les seves habituals desercions. L’accentuada personalitat dels treballadors de primera hora seguia marcant la pauta i els nouvinguts, per cansament, s’han anat adaptant.

Els treballadors de darrera hora són els arribats quan el sol de l’església sembla que s’hagi de pondre en l’horitzó català. Són mot pocs i necessaris, i totalment diferents de la generació anterior malgrat la proximitat. El concili, la dictadura, la transició democràtica, la televisió en blanc i negre..., són història passada per a ells. Carregats de bona fe i de l’evident il.lusió, assumeixen sense excessiva convicció la sobrecàrrega de treball i la manera de funcionar que tenim. Intueixen un canvi i esperen que arribi. Són els "desvagats" de l'evangeli.

Els qui portem algun decenni, ens costa entendre, com sempre ha passat, les noves generacions, provinents en bona mesura del món laboral o amb una carrera acabada. Malgrat això els veiem immadurs, poc formats, pietistes, superficials. En definitiva, pitjors que nosaltres. Però això és la tapadera que dissimula les nostres poques ganes de deixar-lis les responsabilitats i els càrrecs. La il.lusió al principi, la falta de renovació en un segon moment, i després la necessitat, ens fan sentir tristament insustituibles. Malgrat prediquem l’evangeli no ens acaba de fer gràcia això que els darrers passaran a primers i els primers a darrers.