dimarts, 23 de setembre del 2008

Retret subtil (Cròniques sarrianenques 10)

Acostuma a parlar tan ràpid que costa seguir-lo. Ens explica, sense ordre ni concert, que s’està posant molt nerviós i que demanarà, abans que se li creuin els cables, que el traslladin de la seva galeria al mòdul de psiquiatria. Diu que allí estarà més contingut. No entenem perquè ens ho explica... Només se’ns acut de posar-li la mà sobre l’espatlla i dir-li, amigablement, que es tranquil.litzi.

Hores després, repassant mentalment la conversa, lliguem caps. Era un retret encobert. La setmana anterior se’ns queixava que havia enviat una instància perquè el visités un capellà del centre i encara no havia vingut ningú. Insistia que tenia necessitat de parlar...

Hi ha una distància tan gran entre la immediatesa que els interns sovint reclamen i les possibilitats reals d’atendre’ls! Hi ha una distància tan gran entre la manera de viure les coses a dins i a fora! La insinuació de voler anar a psiquiatria expressava, conscient o inconscientment, fins a quin punt el neguit l’envaïa i no podia asserenar-se, fins a quin punt necessitava parlar amb algú i no era atès.

El retret subtil va fer el seu efecte. La setmana següent anem al centre preocupats, amb l’interrogant de si apareixerà... El veiem entrar a la capella. El saludem i li diem que ens alegrem de veure’l. Li preguntem com es troba. Ens diu que s’ha tranquil.litzat. El seu rostre ho reflecteix: ja no està rígid. Fins i tot dibuixa un petit somriure. Deu intuïr que el capellà ha estat tota la setmana pensant en ell.