dissabte, 4 d’octubre de 2008

“¡La vida es muy dura!” (Cròniques sarrianenques 12)

Se li veu, per la cara, que té ganes de xerrar. Aprofita l’avinentesa d’un breu viatge en vehicle per buidar el pap. Comenta les dificultats de les darreres setmanes per trobar cursos formatius pels indocumentats i per aconseguir un permís laboral com a penat. És conscient que ho té difícil, com tants altres estrangers amb els papers caducats i antecedents penals.

Té la qualitat d’assumir les seves culpes i la seva situació. No s’excusa, com fan els més irresponsables, culpabilitzant als altres de la seva situació. Reconeix que es va equivocar i admet de pagar-ho com ho està fent. Ja no se sent un adolescent inconscient. Té ganes d’encarrilar la seva vida. Només demana una oportunitat i afegeix que, si falla, aleshores accepta que se li tanquin totes les portes.

És de nit i veiem, en una rotonda, a una dona vestida provocativament i esperant algun client. Ell la mira amb profunda compassió i ho expressa amb un discurs sensible i comprensiu. Amb una veu que li surt del fons de l’ànima, com si fos un esbufec, proclama: “¡Es que la vida es muy dura!”.

Quedem vívament sacsejats, no pel que diu, sinó pel to en què ho diu. La seva veu, sentida i punyent, ens atravessa el cor. Un clam interior de dolor acompanyava aquella frase. La situació marginal i desprotegida d’aquella dona li evoca la seva pròpia. Intuïm que també ens està dient que no arribem a captar el sofriment d’aquella dona perquè no sabem el que és patir de debó: ell sí que ho sap.

No se’ns acut res més que fer un silenci respectuós, impactats per la seva gran capacitat d’identificar-se amb el sofriment d’altri. En una paraula, per la seva compassió.

1 comentari:

Salvador ha dit...

Ja m'hi imagino de qui estàs parlant, Jordi.
T'ho diré quan ens veiem i a veure si ho he encertat. És un bon noi i fa pena veure'l patir ...