A partir d’avui la tarifa del gas natural s’apuja un 9’6%. Per tant, fer bullir l’olla serà, per molts, més car. Si afegim el notable increment de preu que han sofert productes tan bàsics com el blat, l’arròs i l’oli, començarem a creure de debó en les propostes de banquets que ens fan les lectures d’avui on, sense preocupar-nos de res, som convidats a gaudir d’àpats celestials festius, suculents i gratuïts.
És un fet que l’incertesa i l’expectació social van creixent. Les seguretats de tot tipus comencen a trontollar i, humans com som, anem a la recerca d’altres seguretats, d’altres espais i realitats dignes de confiança. La societat comença a pensar, novament, que les propostes religioses no són tan irreals, i si ho són, no ho són més que les propostes socials.
El profeta Isaïes projecta, en la primera lectura, un banquet idíl.lic en el temple de Jerusalem a la fi dels temps. Un banquet per celebrar la victòria divina sobre el sofriment i la mort. Un banquet per celebrar la restauració del poble d’Israel i la reconstrucció del temple destruit. En tracta d’un banquet escatològic per encoratjar un poble ensorrat per la fam, les víctimes de la conquesta babilònica, i l’incendi del temple. Es tracta, des de la fe, d’obrir escletxes d’esperança.
La paràbola dels convidats al banquet de noces també expressa, de forma al.legòrica, un moment crucial de canvi sociohistòric per la primitiva comunitat cristiana. Els primers convidats, els qui rebutgen la invitació, són els qui formarien la “jet-set” del moment a nivell d’autoritat, de capacitat econòmica i d’influència cultural i religiosa. L’evangeli els critica molt durament, fent al.lusió a l’extermini i a l’incendi de la ciutat. Una clara referència a la desfeta de Jerusalem l’any 70 per les tropes imperials romanes. La societat del moment fa fallida, i aparèixen uns nous convidats que són, per l’evangelista Mateu, la primitiva Església formada, com bé especifica, per bons i dolents. A fi d’evitar cofoïsmes i complaences per aquesta nova situació, la paràbola retrata, també durament, aquells que entrin a la comunitat només per aprofitar-se de la nova realitat. Aquests seran exclosos, clou la paràbola.
Fins fa quatre dies, nosaltres érem com els primers convidats de la paràbola de l’evangeli. Les nostres propietats, els nostres negocis, el pensament social que anomenem “pijoprogre”, ens féien menystenir, relativitzar o excusar la invitació a la festa religiosa. La societat laica ens oferia, amb els seus valors, un cel a la terra. No calia aixecar el cap, tot estava a l’abast de forma fàcil. Les coses estan canviant molt ràpidament i el cel terrenal s’ha anat tornant gris, com el cel incert que ens ha acompanyat tota la jornada d’avui.
Comencen a sentir-se veus que és l’hora d’uns nous convidats socials: els qui no controlen res, ni dominen res, ni es mereixen res. És l’hora que la irrealitat de l’especulació financera, de les fluctuacions borsàries, dels moviment de fluxes de capital deixin pas a la utopia de l’evangeli, que pretén convidar a tothom a compartir un mateix àpat en una mateixa taula. És l’hora que els qui se senten religiosos pugin seure, tranquils i sense vergonya, a la taula social, que li ofereix el pa i la sal amb una mirada burleta. És l’hora també, com ens dèia sant Pau a la segona lectura, de viure serens el moment que ens toca viure: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància”. Potser ha arribat l’hora de deixar que la fe faci de les seves: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”.
És un fet que l’incertesa i l’expectació social van creixent. Les seguretats de tot tipus comencen a trontollar i, humans com som, anem a la recerca d’altres seguretats, d’altres espais i realitats dignes de confiança. La societat comença a pensar, novament, que les propostes religioses no són tan irreals, i si ho són, no ho són més que les propostes socials.
El profeta Isaïes projecta, en la primera lectura, un banquet idíl.lic en el temple de Jerusalem a la fi dels temps. Un banquet per celebrar la victòria divina sobre el sofriment i la mort. Un banquet per celebrar la restauració del poble d’Israel i la reconstrucció del temple destruit. En tracta d’un banquet escatològic per encoratjar un poble ensorrat per la fam, les víctimes de la conquesta babilònica, i l’incendi del temple. Es tracta, des de la fe, d’obrir escletxes d’esperança.
La paràbola dels convidats al banquet de noces també expressa, de forma al.legòrica, un moment crucial de canvi sociohistòric per la primitiva comunitat cristiana. Els primers convidats, els qui rebutgen la invitació, són els qui formarien la “jet-set” del moment a nivell d’autoritat, de capacitat econòmica i d’influència cultural i religiosa. L’evangeli els critica molt durament, fent al.lusió a l’extermini i a l’incendi de la ciutat. Una clara referència a la desfeta de Jerusalem l’any 70 per les tropes imperials romanes. La societat del moment fa fallida, i aparèixen uns nous convidats que són, per l’evangelista Mateu, la primitiva Església formada, com bé especifica, per bons i dolents. A fi d’evitar cofoïsmes i complaences per aquesta nova situació, la paràbola retrata, també durament, aquells que entrin a la comunitat només per aprofitar-se de la nova realitat. Aquests seran exclosos, clou la paràbola.
Fins fa quatre dies, nosaltres érem com els primers convidats de la paràbola de l’evangeli. Les nostres propietats, els nostres negocis, el pensament social que anomenem “pijoprogre”, ens féien menystenir, relativitzar o excusar la invitació a la festa religiosa. La societat laica ens oferia, amb els seus valors, un cel a la terra. No calia aixecar el cap, tot estava a l’abast de forma fàcil. Les coses estan canviant molt ràpidament i el cel terrenal s’ha anat tornant gris, com el cel incert que ens ha acompanyat tota la jornada d’avui.
Comencen a sentir-se veus que és l’hora d’uns nous convidats socials: els qui no controlen res, ni dominen res, ni es mereixen res. És l’hora que la irrealitat de l’especulació financera, de les fluctuacions borsàries, dels moviment de fluxes de capital deixin pas a la utopia de l’evangeli, que pretén convidar a tothom a compartir un mateix àpat en una mateixa taula. És l’hora que els qui se senten religiosos pugin seure, tranquils i sense vergonya, a la taula social, que li ofereix el pa i la sal amb una mirada burleta. És l’hora també, com ens dèia sant Pau a la segona lectura, de viure serens el moment que ens toca viure: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància”. Potser ha arribat l’hora de deixar que la fe faci de les seves: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada