dimecres, 29 d’octubre de 2008

Que tinguis sort...! (Cròniques sarrianenques 16)

Ha desaparegut. Ha aprofitat el seu règim de tercer grau penitenciari per escapolir-se. Explicar això pot suscitar alarma social, però no en aquest cas. La seva evasió no és per a seguir delinquint, això creiem... Penitenciàriament es tracta d’una fuga, de l'incompliment d’una condemna; humanament es tracta d’evitar un nou fracàs, d’anar a la recerca d’un futur millor.

La seva situació d’autèntic desarrelat -mitja vida al seu país d’orígen i l’altra mitja aquí- i els seus vint i poquíssims anys, l’han empès a una aventura lúcida i comprensible. No es veia tornant al seu país i, aquí, les possibilitats d’obtenir documentació i feina eren pràcticament nul.les. El seu futur immediat el portaria, irremeiablement, a delinquir de nou. Per això la seva desaparició no és un acte de covardia ni d’elusió de la seva culpa, sinó un desig de començar de cero en un altre país.

Després d’uns quants mesos gaudint del tercer grau penitenciari ha constatat les mínimes possibilitats de tirar endavant portant una vida digna. Cansat de fer classes i cursos de formació laboral, cansat de no trobar feina ni amb un permís de penat, cansat de no fer res i de no poder fer res, ha preferit no esperar inútilment i fer un salt, arriscat i perillós, però amb escletxes d’esperança.

Per això li diem, evocant la cançó, “Que tinguis sort... i que trobis el que t’ha mancat aquí”.