Les dues cares de la moneda (Diumenge 29)

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Es tracta d’una frase lapidària, solemne, que l’evangelista Mateu posa en boca de Jesús per definir una línia divisòria entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós. L’evangeli d’avui reflecteix la facilitat de barrejar política i religió i l’ús interessat que se’n pot fer. Un col.lectiu inqüestionablement religiós com el fariseu, allunyat de pretensions polítiques, fa plans amb els herodians, un col.lectiu cortesà i a redós del poder polític. Es posen d’acord, per mutu interès, per tractar un tema conflictiu i delicat en aquell moment històric: “És licit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Si s’hagués fet un referèndum podem suposar que Jesús hagués votat que no, però es tracta, com diu l’evangeli, d’una pregunta capciosa i comprometedora, d’una pregunta molt intel.ligent i subtil, una pregunta que reflecteix, en el fons, que la línia divisòria ente l’àmbit polític i religiós no és tan definida com voldríem.

Un exemple actual el tenim quan l’expresident Jordi Pujol renyava, fa uns dies, els creadors de “Polònia” per parodiar al papa Benet XVI. Es queixava que un programa que satiritza la política catalana parodiés una autoritat religiosa i a més extracatalana. La resposta va ser que si el papa no es fiqués en política no sortiria en el programa. La crítica al papa, per tant, és per ficar-se en política.

També avui sortia la notícia que Benet XVI no visitarà Israel si el Museu de l’Holocaust no treu les frases que qüestionen el silenci del papa Pius XII en l’holocaust nazi. La crítica a Pius XII és, precisament, pel contrari: per no haver-se ficat en política. Al seu torn, Benet XVI critica l’Estat d’Israel que en aquest Museu barregen política i religió.

Amb aquests exemples i d’altres que podríem afegir, constatem que la línia divisòria que voldríem establir entre política i religió mai serà clara del tot, perquè ambdós àmbits formen part de l’existència humana: són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, no siguem il.lusos de creure les consignes actuals que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, que la moneda social ha d’estar sempre amb la cara política amunt, i la creu cara avall, tapada. Això és una repressió subtil i intencionada.

És cert que la religiositat és quelcom íntim, personal i privat, però aquesta vivència, per lògica, per coherència, per tradició i per necessitat, l’expressem exteriorment amb el nostre comportament i opcions de vida, i també ho expressem comunitàriament en les celebracions religioses, en les activitats de promoció social, en les escoles, en tot allò que, com a creients, assumim amb la pretensió d’incidir en la vida social, i per tant, i inevitablement, en la vida política.

Això ho hem de dir, precísament avui, Diada mundial de propagació de la fe. Propagar la fe no és, en la nostra vella Europa, anar a la recerca de nous adeptes o promoure una lluita de poder amb l'Estat laic. Propagar la fe és irradiar, lliurement i públicament, una manera de viure i de veure l’existència humana, irradiar la manera de fer i de ser de Jesús de Natzaret. Sense prepotència, però sense complexos.