Olor que delata (Cròniques sarrianenques 13)

Ens avisen que algú ens demana a la porteria del convent. “Va ben trajat i porta una maleta”, ens diuen. No el reconeixem a la primera. Ens recorda que fa anys dormia a l’entrada de l’església i que havíem parlat algunes vegades. Un cop l’hem situat, ens explica que aquests anys ha anat molt amunt i avall: ha viatjat a Centreamèrica, als Estats Units, i que ara acabava d’arribar de l’estranger per buscar una documentació i una gent. Va ben vestit, amb camisa blanca i corbata, i sabates dignes. Porta una maleta i un maletí d’ordinador.

Ens demana de guardar-li la maleta per estar més lliure i poder visitar la gent que està buscant. Diu que ha d’anar caminant i així anirà més còmode. Amb aquest detall ens apareix el primer indici que el que explica pot ser inventat. Un nou indici és quan obre el maletí i veiem que no hi ha ordinador portàtil, sinó culleres, forquilles i ganivets de plàstic. Seguim parlant amb ell i descobrim quelcom definitiu: la seva olor. Fa olor de persona sense llar, una olor peculiar de manca adequada d’higiène. Malgrat la seva aparença d’executiu l’olor el delata. No li fem cap comentari perquè, tot i descobrir la seva situació real, que vagi tan ben vestit és quelcom positiu i que el dignifica.

Al capvespre ve a recollir la maleta. El dia següent ve a demanar una manta per dormir al carrer...