EL MORT, SÓC JO!

Dimarts, 23 de juliol de 2013

Santa Brígida, religiosa, Patrona d’Europa

Ga 2, 19-20/Sl 33/Jn 15, 1-8

Eren ¾ de 10 del matí. Un grup de germans ens trobàvem fent lectio, l’hora de meditació que fem al matí. Imagineu-vos per un moment el silenci en l’oratori. Només, de fora estant, el cant d’algun ocell del jardí més o menys proper i, de cop, solemnes, amb el seu to característic i repetitiu, el so de les campanes de la parròquia tocant a difunts.

Tanqueu, si voleu, per un moment els ulls i imagineu-vos aquesta escena: tot en silenci al vostre voltant, i les campanes de la parròquia de fons, amb el seu toc de difunts tant conegut. Ho imagineu? Ara afegiu aquestes paraules de Pau que acabem d’escoltar: Germans, jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc ja no és la meva; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.

Si heu fet bé l’exercici haureu sentit, més o menys, la mateixa sensació que jo he sentit aquest matí en llegir aquest text i tenir les campanes de fons: toquen a mort... i el mort, sóc jo! Tranquils que no dic això per angoixar-vos, sinó per il·lustrar el que Pau ens diu de la seva experiència fonda amb la seva trobada amb Jesús. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Pau ha experimentat un morir a una forma de fer i entendre les coses: era jueu, era un fariseu i dels més militants (com avui diríem): ¿podem imaginar el trasbals d’idees, d’identitat que comportà per a ell trobar-se amb Jesús? La imatge de caure del cavall i quedar-se cec es queda curta! Pau necessitarà temps per pair-ho i quan comenci a predicar el que creu el portarà a cercar, passat un temps, la confirmació de Pere i els altres apòstols per veure si el que fa és el correcte, si no ho ha interpretat tot malament.

Estic clavat a la creu juntament amb Crist. Avui això de ser clavat en creu ens queda llunyà, és una imatge que, a Occident, a força de representar-la en l’art ha anat perdent el que té d’escandalós. Però quan Pau parla d’això encara podia ser que passés per cruïlles de camins on hi veiés clavats en creu altres persones i recordar-li que així havia mort el seu Senyor: com un sediciós, com un malfactor. No és cap broma que Pau hagi assumit que ara ell mateix és crucificat, mort pel que fa a una manera de viure: està clavat en creu juntament amb Crist. Paraules que recorden el nostre baptisme: sepultats en Crist, però no per restar-hi morts, sinó per ressuscitar juntament amb Ell. És per això que pot afegir: La vida que ara visc (Pau no ha quedat mort i desemparat, no ha quedat anul·lat per Déu) ja no és meva; és Crist qui viu en mi.

La descoberta de Pau, la seva experiència fonda amb Jesús Ressuscitat és que ha mort a un estil de fer les coses, ha mort, si voleu dir-ho així, a un sistema de coses, a uns valors de mort i que engendren mort, per a viure una vida que ell mateix reconeix que és un do: una nova vida, una nova forma de veure les coses, una manera nova d’estimar, d’ajudar, d’actuar, d’acollir, de valorar i apreciar la realitat que es nodreix d’una nova saba: Crist. Aquest Crist que es presenta en l’Evangeli d’avui com el cep veritable, com Aquell que ens recorda: Així com la sarment, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Les campanes amb el seu toc de difunt, aquest matí, em recordaven també la realitat profunda a què som cridats tots els batejats, cadascú de nosaltres: a què la saba, la vida del Crist vagi envaint la nostra vida, transfigurant-la, fins que nosaltres mateixos puguem dir algun dia com Pau: Ja no visc jo, és Crist que viu en mi! D’aquesta manera les campanes de difunts que avui tocaven s’han convertit en campanes de resurrecció.