Diumenge XVII, 28 de juliol de 2013
Gn 18, 20-32/Sl 137/Col 2, 12-14/Lc 11, 1-13
Hi ha un text de sant Pau, que no és el
que avui hem escoltat, que diu el següent: Jo m'agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant
al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist
en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot
el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada
i la profunditat de l’amor de
Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i,
així, entreu del tot a la plenitud de Déu (Ef 3, 14b-19).
Són aquestes
paraules de Pau: amplada, llargada,
alçada i profunditat de l’amor de Crist que m’han vingut al cap quan repassava
les lectures que la litúrgia ens proposa avui de meditar. Com nosaltres
mateixos, que cerquem de fer les millors fotos per tenir un bon record dels
llocs visitats per vacances, pensava que les lectures d’avui volen donar-nos
una foto panoràmica del nostre Déu;
volen fer evident aquesta amplada,
llargada, alçada i profunditat del seu amor com la Bíblia sap fer-ho: per
mitjà d’imatges, de flaixos que sorprenen i imprimeixen en el nostre cor un
record per meditar-hi.
La primera lectura, la del Gènesi, lluny de
voler posar l’accent (com tant ens agrada) sobre la dolenteria de Sodoma i
Gomorra i la pluja de foc i sofre, penso que més aviat vol posar l’accent en la
misericòrdia del nostre Déu. Un Déu
que, segons el text, no es refia del que li arriba “d’oïdes”, sinó que vol fer
la comprovació per Ell mateix: Hi baixaré
a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba.
Si no és tota la ciutat, vull saber-ho! Un Déu que no vol destruir, no vol
matar, que cerca salvar, com queda clar en les paraules que li diu a Abraham: No la destruiria per consideració a aquests
deu justos que pogués trobar a la ciutat. Un exemple del que nosaltres, els
qui portem el nom de cristians, no hauríem de cercar mai: la destrucció de
l’altre, sinó la seva edificació, el seu progrés, el seu bé.
La segona lectura, la de Pau, posa de
relleu un Déu que és perdó. Dirà
Pau: Déu retirà aquest document (tot
allò que ens acusava o ens allunyava de Déu) i el clavà a la creu. De retruc la creu esdevé, com deien ja ben
aviat els Pares de l’Església, l’Arbre de la Vida. Clavats
En l’Evangeli aquest
Jesús ràpid a respondre a la petició del seu deixeble no només ens ensenya a
pregar, ens recorda que Déu és un Déu sol·lícit
a donar. Déu no és un “garrepa”, tampoc no es vol fer el sord, però
fixem-nos que la lectura té també un as
amagat: Déu no respon qualsevol pregària, Déu no ens dóna qualsevol cosa que
demanem (no és el geni de la làmpada d’Alí Babà): molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. Com
el pare que no és capaç de negar el peix al fill que té fam i li ho demana, Déu
ens vol donar també allò que és bo, que
pot saciar la nostra fam més pregona: el Seu Esperit. Demanar tenir l’Esperit
de Jesús és garantia de resposta immediata de Déu, perquè donar-nos el Seu
Esperit és allò bo que Déu mai no ens negarà. Davant d’això tampoc nosaltres no
podem ser gasius davant les necessitats dels demés si diem de tenir l’Esperit
de Jesús en nosaltres.
Mirem bé aquesta
foto panoràmica de Déu que les lectures avui ens ofereixen, perquè hauria de
ser la foto panoràmica del nostre cor, segons Pau: allò que sou en el vostre interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada