RENOVELLAR-SE, NO ROVELLAR-SE

Dimecres, 10 de juliol de 2013

Festa de Santa Verònica Giuliani, verge

2 Co 4, 6-11.16-17/Sl 58/Mt 16, 24-27

Estem en un món, una societat, on valorem les grans coses: des dels grans descobriments fins als grans riscos. Enmig de tot això podeu posar de tot: grans empreses, grans capitals, grans recursos, grans històries, grans mentides... És la societat en què, per molt que es digui el contrari, sí que importa la mida de les coses.

Sovint, però, no són les grans coses les que mouen el nostre món, sinó les petites. Els grans regals poden impressionar, però no sabran expressar cap afecte, cap sentiment. En canvi, només cal un somriure, el petit i senzill somriure d’un nadó, per entendrir-nos i fer-nos somriure a la vegada. I a més totalment de franc!

Avui només la persona que ha fet la primera lectura ha notat una correcció en el text del tot significativa. Una cosa tan simple i tan petita com dues lletres del nostre alfabet poden donar una paraula capaç de canviar el sentit de tot un text. M’explico. Hem escoltat: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va RENOVELLANT cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà per sempre.

Però el text escrit posava: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va ROVELLANT... Ho heu notat, oi? NO ÉS EL MATEIX UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA RENOVELLANT, A UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA ROVELLANT.

Aquesta errada, justament, m’ha il·luminat les paraules de Jesús en l’Evangeli d’avui amb aquesta paradoxa que tant ens costa d’entendre: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Es tracta de si la nostra vida, la nostra vida interior, la que ens carrega de sentit, la que ens omple d’humanitat (perquè la vida exterior, la física, té data de caducitat) és una vida que es va RENOVELLANT o és una vida que es va ROVELLANT.

Santa Verònica Giuliani, caputxina del s. XVIII, la vida de la qual és complexa i alguns aspectes de la seva pietat i devoció actualment ens sobtarien, fou justament una vida que cercava vivament la comunió amb Jesús, identificant-se especialment en l’aspecte de la seva Passió, però que tenia per objectiu aquest renovellament, aquesta maduresa, aquest creixement en la fe. No tingué una vida fàcil ni tant sols entre les seves germanes, doncs expliquen que fins i tot la seva abadessa la va denunciar a la Inquisició i només amb els anys es va poder demostrar que el que vivia i experimentava no eren invencions ni la recerca de protagonisme. De fet, ella va patir tot això sense queixes ni rancúnies. Fins al punt que, finalment, fou rehabilitada i esdevingué ella mateixa abadessa del seu monestir durant 11 anys.

El secret de santa Verònica, com el de tants sants i santes de la nostra Església, era anar aprofundint en aquest amor de Déu per cadascú de nosaltres, en deixar-se treballar per l’Esperit de Jesús, i no permetre de cap de les maneres que la seva vida interior fos una vida rovellada, sinó cada dia RENOVELLADA per la recerca sincera de Déu.

Que en aquesta Eucaristia, on Jesús se’ns torna a fer veritablement present enmig nostre, sapiguem deixar-nos treballar per Ell, l’únic capaç de renovellar la nostra vida, de fer-la fecunda i plena de fruit.