Predicar o convidar? (Diumenge 14)

El catalans ens prenem molt seriosament, i al peu de la lletra, l’afer de les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el número setanta-dos com a quantificació exacta d’una part avantatjada dels deixebles de Jesús. Amb això no estem dient que és una xifra inventada, ni tampoc exagerada.

Setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia, és a dir, el valor matemàtic de la xifra és irrellevant, deixant pas al seu valor simbòlic, que assenyala un col·lectiu que posseeix un nombre qualificat de referents que la representen i la cohesionen. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que baixaren a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès escollí en el desert eren setanta.

Trobarem aquesta xifra en altres llocs de la tradició jueva i amb el mateix significat. Setanta-dos era la quantitat de savis escollits -sis per tribu- que redactaren la versió grega de l’Antic Testament anomenada La Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu format per notables i sacerdots, tenia setanta o setanta-dos membres.

Mencionem aquestes referències per subratllar que, la xifra de setanta-dos deixebles de Jesús, defineix un nombre de persones escollides per enfortir la comunitat i fer-la més gran. Podem suposar que això s’esdevindria, d’alguna manera, ja en vida de Jesús. Pel que resa l’evangeli, ell mateix enviaria els seus deixebles enllà d’un primer cercle de deixebles. Es tractava d’anunciar a tothom el que ells experimentaven: “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

Sabem que en temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, rebent a canvi alguna gratificació. A jutjar pels consells que dóna l’evangeli, hi hauria predicadors aprofitats que rondaven les cases per omplir-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, a fi que el testimoniatge coincideixi amb el missatge.

L’evangeli ens explica que “els setanta-dos tornaren tots contents”, i el motiu de l’alegria era comprovar la força que posseïa el nom de Jesús i l’impacte que provocava en la gent. Res més allunyat de la nostra realitat, que vivim assetjats per predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que acaparen el mercat informatiu i que gairebé ens deixen espai per dir res. Amb el  fitxatge de Neymar, Guardiola al Bayern, els estira i arronsa sobre el dret a decidir, la intercepció de l’avió d’Evo Morales, els espionatges i contraespionatges de tota mena, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”? La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència –més enllà de les nostres comunitats- esdevé també irrisòria.

Potser són temps de canviar l’estratègia evangèlica. Primer, esguardant si tenim “setanta-dues” persones que vertebrin i edifiquin l’Església. Segon, utilitzant la força del nom de Jesús i no les nostres forces ni els nostres noms. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, potser seria millor una invitació a venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i sobretot el trobament amb el Crist faci la resta.