EL PROÏSME SÓC JO!

EL BON SAMARITÀ de Pelegrí Clavé i Roquer

Diumenge XV, 14 de juliol de 2013

Dt 30, 10-14/Sl 68/Col 1, 15-20/Lc 10, 25-37

Un dels grans problemes que tenim els humans és la necessitat de comprensió, d’afecte, de sentir-nos atesos, acollits... I és un problema, perquè és com una veu interior que ens va recordant allò que ens manca, però sense donar-nos de forma immediata una solució per aquest rau-rau interior. I és un problema també perquè, entre altres coses que ja deixo als entesos, veig que hi ha el fet que aquesta necessitat la posem per davant de tot, tant, que acabem sent com uns forats negres: atraiem tot cap a nosaltres, volem ser compresos, plens d’afecte, sentir-nos atesos, acollits... però a la vegada comprenem poc l’altre, estimem poc l’altre, atenem poc l’altre, l’acollim poc o gens... Haig de dir que, gràcies a Déu, sovint aquests mecanismes hi són, però no sempre som tan interessats i egoistes.

El que ens passa amb el proïsme és el mateix que ens passa amb Déu. Una raó més per a entendre la gran saviesa de Jesús qui, quan li van demanar quin era el manament més gran en va donar dos: Estimar Déu i estimar el proïsme. Van units, no es poden deslligar.

L’Evangeli d’avui ens ho torna a recordar amb l’afegit de la bella paràbola del Bon Samarità. El mestre de la Llei comença precisament demostrant que té un problema de comprensió: de la Llei i, de retruc, de Déu mateix.  Davant la pregunta de Jesús, molt clara: Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes? La resposta de professional (perquè els mestres de la Llei eren els professionals de la interpretació bíblica del moment): Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Quan Jesús, però, li dóna l’aprovat: Has respost bé: fes-ho així i viuràs; ve l’excusa de malpagador: I per a mi, ¿qui són aquests altres? És a dir: Qui és el meu proïsme?

La paràbola és tan bonica que ens la sabem de memòria... però la pregunta de Jesús també se’ns podria fer avui a nosaltres: Què hi ha escrit? Què hi llegeixes? Perquè la paràbola és una trampa per al mestre de la Llei i per a nosaltres, doncs un esperaria que ens preguntessin: Qui és el meu proïsme? I la resposta seria òbvia: Aquell qui necessita de la nostra ajuda (a la paràbola el desgraciat que s’ha trobat amb els bandolers). Però se’ns demana: Quin dels tres s’ha portat com a proïsme? I està clar que això sols ho ha fet un samarità (per a un jueu de l’època el model de pagà, d’irreligiós, de gent amb qui millor no tenir tracte). Vés tu i fes el mateix! (ens podem imaginar l’impacte que significa que et diguin que facis el que ha fet un pagà?) és la invitació de Jesús a no cercar sols qui és el meu proïsme (perquè per poc que ens hi posem, segur que cercarem el que més bé ens cau o de qui puc treure més profit); sinó a sortir de mi mateix per descobrir que SÓC JO EL PROÏSME de l’altre, que efectivament SÓC JO EL GUARDIÀ DEL MEU GERMÀ.

Ha començat l’estiu amb tots els ets i uts, aquest estiu amb la calor i la marxa més lenta de les coses, pot ser un bon moment per tornar a llegir la Paraula de Déu, de cercar espais de lectura i pregària, perquè Jesús, a qui Pau avui ens definia com a imatge del Déu invisible, segueix volent parlar-nos a cadascú de forma especial i diferent, de forma directa. Que sapiguem trobar un temps per a Ell com ho és avui també aquesta Eucaristia.