dijous, 20 de novembre de 2008

Escopinada (Cròniques sarrianenques 17)

Caminem pel passeig d’un barri perifèric de la ciutat. És capvespre de divendres i el moviment de gent anant amunt i avall és intens. Asseguda en l’esglaó d’un comerç veiem una dona. El carretó vell i brut que té al costat li tapa el cos; sols li distingim el cap. Porta els cabells mal recollits i lligats, desordenadament, al clatell. Deu tenir uns trenta i tants anys, malgrat n’aparenti més. La indumentària, fosca, gastada, desgavellada, ens fa constatar que, possiblement, visqui al carrer.
Està fumant. Es treu, lentament, gairebé d’esma, la cigarreta de la boca i expulsa, desganada, el fum que s’havia empassat. Passem pel seu davant i, de reüll, li descobrim una mirada buida, indefinida, absent.

La deixem al nostre darrera i escoltem, amb nitidesa, que comença a estossegar. És una tos sonora, rogallosa, impregnada de mucositat efervescent. El so de concentrar un dens gargall a la boca i l’espetec sec que fa escopint-lo ens fa mal. No pensem, en cap moment, en la vulgaritat o l’ordinariesa del gest: el dolor és motivat perquè ens fa la impressió que estigui escopint a la seva pròpia vida. És un gargall fastiguejat, queixós, melancòlic, trist; i amb ell, deu voler foragitar els seus pesars i solituds.

Seguim el nostre camí i constatem que els altres vianants saben on van i tenen on anar. Ella no.