Atents (Advent-1)

Isaïes s’expressa, en la primera lectura, amb un to trist i afligit. Constata, amb malenconia, el silenci de Déu, antigament proper i benefactor, però ara disgustat amb Israel. El profeta manifesta, també, la impuresa d’un poble que no se sent ni purificat, ni renovat, ni estimulat per Déu, submergint-se, a causa d’això, en un aclaparament i un desencant progressius. Per això diu: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

Aquesta era la situació del poble d’Israel després de retornar de l’exili babilònic, en el segle VI a.C.. La desfeta de l’imperi babilònic, el retorn a Judà i a Jerusalem, i la concessió d’un petit estatut d’autonomia per part dels perses, esdevenien motius suficients per creure que “un nou Israel era possible”. Però no és així. Isaïes ens explica que les il.lusions s’esvaeixen, els ànims decauen, la fe minva i l’esperança afluixa.

Aquesta situació i aquest estat d’ànim podríen ajudar a expressar la vivència de la generació de cristians catalans que, després de quaranta anys de privació de llibertats i sota el jou d’una dictadura, retornaren de l'exili, establiren un estat democràtic, aconseguiren un estatut d’autonomia, i celebraren d’un concili històric i renovador. Eren motius suficients per creure que “una nova Església catalana era possible”. Però després de quaranta anys sembla que podem identificar-nos amb els desencisats mots d’Isaïes: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

No obstant, aquests mots del profeta no pretenien provocar una depressió col.lectiva en el seu moment històric, ni tampoc en el nostre, sinó al contrari: tocant de peus a terra, partint de la crua realitat, Isaïes clou la seva reflexió exhortant a la fe en Déu: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i Vós, el terriser, tots som obra de les vostres mans”. Encoratjats per aquests mots hem d’afirmar, per damunt de tot, la nostra confiança incondicional en Déu, el nostre pare. Tot el que som, fem, pensem i diem, no deixa de ser obra seva. Cal confiar. Cal, com ens dèia l’evangeli, estar atents i vetllar.

Vetllar que el nostre discurs religiós no sigui ni improvisat, ni superficial, ni tòpic. Vetllar que el nostre discurs, tant si és tradicional com progressista, no sigui ni dogmàtic, ni prepotent, ni exclussivista, ni destructiu. Vetllar perquè la Paraula de Déu i la celebració dels sagraments siguin mitjants habituals d’expressar la nostra fe.

Estar atents perquè la nostra societat laica no ens faci combregar amb rodes de molí: acceptant que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, acceptant una falsa pluralitat religiosa que vulgui aigualir el fet religiós, acceptant un laicisme ridiculitzador i sorneguer amb la religiositat, acceptant uns tòpics socials sobre l’Església parcialíssims i desgastats.

Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens separi de Jesucrist i del seu estil de viure. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens allunyi dels dons de l’Esperit Sant. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens diluexi l’experiència de Déu, el Pare.