Administradors inútils (Diumenge 33)

“Administrador inútil”. Així és com anomena l’amo de la paràbola al seu administrador poruc i inoperant, per no saber rendibilitzar el talent que li ha estat lliurat. Aquesta frase expressa, també, el que algun sector molt tradicionalista del catolicisme barceloní opina sobre els qui no són com ells, és a dir, la resta. No ens atrevim a anomenar-los “teocon”, perquè fins i tot els qui ostenten càrrecs eclesiàstics reben les seves crítiques despietades.

Des de l’anonimat i, habitualment, des del menyspreu, assumeixen el rol dels “administradors bons i de tota confiança” de la paràbola. La resta són “els administradors dolents i ganduls” que, a diferència d’ells, tenen poca assistència a les misses, prediquen una doctrina falsa, no atenen els confessionaris, mantenen les esglésies tancades durant el dia, recullen pocs diners i aporten poc al bisbat, tenen poques vocacions, prediquen una moralitat errònia, són poc espirituals, vesteixen de qualsevol manera, i són catalanistes..... En definitiva, es tracta d’uns “administradors inútils” que, seguint l’evangeli, han de ser foragitats i portats a la fosca, on hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Entomant amb elegància aquestes crítiques, sense caure en el mateix error del menyspreu, constatem que, pels fruits aconseguits, sembla que els catòlics catalans majoritàriament som uns mals administradors de la nostra parcela. Sembla que no sabem fructificar els talents que la tradició religiosa del nostre país ens ha donat. L’evidència és aclaparadora, però malgrat els paral.lelismes que, provocativament, hem establert amb la paràbola, hi ha una diferència fonamental: aquest administrador inútil respon a l’amo: “Vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”, i el cristianisme català ni ha tingut por ni ha amagat els seus talents. Al contrari, si quelcom el defineix és la gosadia i escampar els talents més enllà de l’àmbit intraeclesial.

Però després d’unes dècades de treball renovador no s’acaben de palpar els fruits, o diguem-ho més clar, el pensament laic, que ha anat creixent de forma exponencial en aquestes mateixes dècades, amb la justificació de defensar una societat plural i oberta, ha neutralitzat, difuminat i ridiculitzat, sense respecte ni miraments, els nostres talents. L’Església catalana ha estat discretament desplaçada de l’àmbit social, fins a voler convertir-la en una mena de “reserva india”: amb els seus espais, costums i subvencions, però intencionadament apartada perquè no molesti.

L’Església catalana ha estat excessivament candorosa de creure que aquest nou àmbit de llibertats democràtiques li permetria fer realitat la imatge del papa Joan XXIII: que l’Església fos com la font d’aigua fresca enmig de la plaça del poble. Però resulta que s’han anat treient les fonts públiques i ara comprem garrafes d’aigua als supermercats.

L’Església catalana ha de fer una opció decidida per la visibilització social. Els nostres temps ens ho estan demanant a crits. Visibilització no vol dir exhibició, ni prepotència, ni restauracionisme. Visibilització vol dir fer patent allò que ens és latent, que és testimoniar el sagrat, a Déu i a Jesús. Això implica un llenguatge, unes formes, uns signes, uns espais, un comportament que configuren i defineixen el nostre patrimoni religiós. Si nosaltres no fem l’esforç de fer-ho visible, ningú ho farà per nosaltres. Si no posem la font enmig de la plaça la gent seguirà comprant garrafes d’aigua.