El senyal de la creu i el parenostre (Fidels Difunts 08)

La diada dels Fidels Difunts, que celebrem avui, ens fa recordar, inevitablement, els difunts més propers i recents: persones que han encarat la mort en edats diferents i en circunstàncies diferents. També, fidels als orígens, recordem els antics difunts del nostre arbre familiar. Indefectiblement és un dia malenconiós, accentuat per la pluja que ens ha acompanyat al llarg de la jornada.

Volem subratllar que el títol exacte de la diada és: “Commemoració de tots els fidels difunts”. De tots! Les comunitats cristianes hem de ser especialment sensibles avui als difunts i difuntes que moren sols i que no tenen ningú que els recordi o que faci una pregària sentida per ells. Els nostres difunts (frares, familiars, fidels de la comunitat cristiana...) han tingut habitualment el privilegi d’estar acompanyats, acariciats, cuidats, assistits religiosament. El seu comiat ha pogut ser humanitzador i digne. El seu record s’ha traduït en misses, en pregàries personals, en evocacions de la seva persona.

Però també hi ha qui ha mort sol, sense gent propera al voltant, sense proposar-li la unció dels malalts, sense resar un parenostre i un avemaria agafant-lo de la mà, sense un simple respons de comiat, sense ningú que li encarregui una missa, o simplement el recordi, o l’encomani a Déu. Eixamplem, de forma conscient i amable, la nostra mirada espiritual vers aquests difunts desassistits afectuosament i religiosament.

Hem de valorar i agraïr, també avui, la nostra condició creient, que ens obre una mirada esperançada vers un futur misteriós que posem, confiats, en les mans de Déu. La fe ens és una companya insubstituible per encarar la mort de gent propera, però sobretot, per encarar la nostra pròpia mort. Fa poques setmanes administravem la unció dels malats a una persona molt gran. Malgrat el seu deteriorament va poder fer el senyal de la creu i seguir la cerimònia amb ulls expressius, movent els llavis en el moment de resar el parenostre. Però ens va entristir veure que el net, atent i emocionat, seguia la cerimònia però no sabia les respostes habituals ni el parenostre; li mancava el llenguatge i el gest per a compartir plenament aquell moment.

Vam sortir d’aquella llar commuguts per aquella estona tan religiosament confortant i colpidora que els fills van donar al moribund; vam sortir emocionats de saber-nos uns privilegiats perquè en el moment de la mort, sabrem fer el senyal de la creu o resar un parenostre; ens vam entristir profundament per aquests joves que estimem i que ara, plens de vida, no pensen en aquestes coses; quan se’ls acosti el moment del traspàs, els hi faltaran aquest signes, aquests gestos, aquests mots, que ungeixen religiosament i humanament el moment de la mort, amorosint-lo, dignificant-lo, transcendint-lo, obrint-lo vers l’infinitud de Déu.

És molt trist, per un creient, que els teus, malgrat pensin diferent, no et procurin assistència religosa abans de la mort. És molt trist, per un creient, que els teus no preguin per tu en el moment de la mort i després d’ella. És molt trist, per un creient, veure que els teus no tindran aquestes capacitats d'expressió quan els hi arribi l’hora. Ho podem evitar, ara que som vius!