divendres, 25 d’agost de 2017

LES COSES SEGONS DÉU

Dimecres, 23 d’agost de 2017
Jt 9, 6-15/Sl 20/Mt 20, 1-16


Confirmat: Déu no entén ni d’Estatuts ni de Convenis laborals! Com és possible que aquells que han treballat una hora abans de pondre’s el sol cobrin el mateix que aquells que han treballat de bon matí? De totes totes, fent el que fa, aquest propietari no pot més que suscitar la perplexitat i l’escàndol. Però potser és això el que vol Jesús... que ens escandalitzem i davant d’aquest text hi reflexionem.

Per fer-ho, primer potser hem de considerar la introducció que fa Jesús aquest: Amb el Regne del cel passa com... que ens fa parar l’oïda per veure què vol dir-nos. Aleshores descobrim que una bona clau de lectura per apropar-nos a totes les paràboles que volen mostrar-nos el Regne és que aquest és UNA ALTRA COSA. Que el Regne és sempre el lloc (si ho podem dir així) on es trastoquen els valors imperants de la terra, de la nostra quotidianitat, del nostre viure... Cada paràbola (aquesta especialment) és una invitació a entrar en aquest trastocament de valors. I el primer que cal canviar és la nostra manera de veure les coses.

La paràbola parla, com a exemple de sou, d’un jornal o un denari (moneda que en temps de Jesús equivalia a uns 3,10 grams d’argent), el que un jornaler guanyava en un dia de feina. Per entendre l’acció del propietari fem la prova, avui, de substituir el jornal de la nostra paràbola per quelcom que sabem que no té preu, quelcom que no hi ha fortuna que la pugui comprar: la vida. Aquesta és, crec, la generositat més palesa de Déu: el do de la vida, de la comunió, del sentit és ofert a tots per igual, sense distincions, en les diferents edats i circumstàncies de la vida (física o espiritual) de l’ésser humà. Davant d’aquest gran do en el Regne del cel passa que no hi pot haver lloc per a l’enveja, no hi pot cabre la possibilitat de pensar que hom mereix més que un altre, que a cop d’esforços la seva parcel·la de cel serà millor que la d’un altre. En el cel, n’estic convençut, ni el màrtir envejarà el qui mor assistit en un hospital, ni el monjo cèlibe més rigorós en el seu ascetisme el pare o mare de família amb molts fills ni a l’inrevés, perquè el do i la recompensa, Déu mateix, serà igual per a tothom.


Així els darrers passaran a primers, i els primers a darrers, diu el Senyor, i aquest així marcaria, sembla, que no serà d’una altra manera. Penso que vol dir que no farem bé d’esperar que qui aquí és ric allà serà pobre i que qui aquí passa calamitats allà en tindrà totes les compensacions no gaudides... crec que la paràbola és també un toc d’alerta per dir-nos que no funciona així el Regne del cel, perquè això seria pur mercantilisme; ja ho deia Sant Pau en un altre context: Perquè el Regne de Déu no és qüestió de tal menjar o de tal beguda (posem aquí totes les coses del nostre món cridades a caducar), sinó de la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant (Rm 14,17). El Regne és UNA ALTRA COSA. Deixem-nos, doncs, avui alliçonar per Jesús qui pot convertir-nos també de la nostra manera de pensar i veure les coses perquè aquestes siguin segons Déu.