diumenge, 13 d’agost del 2017

A mar i muntanya amb la presència calmada i calmant de Déu (Diumenge 19)

Tant els qui restem a ciutat com els qui són de vacances, avui ens acompanyen unes lectures estiuenques i refrescants que ens transporten al mar i a la muntanya. La primera lectura ens situa a la muntanya, dalt del Sinaí, i l'evangeli ens situa en una barca, al llac de Tiberiades; ambdós llocs són esplèndids i no només per fer un pelegrinatge religiós, sinó també com a lloc per gaudir d'uns dies de vacances.

Pero el profeta Elies no puja a l'Horeb a fer vacances. Elies hi puja desconcertat a fer-hi un recés ―diríem avui―, cercant les arrels de la confessió de fe d'Israel establerta segles abans dalt d'aquesta muntanya. I Déu correspon al gest del profeta: se li manifesta després dels habituals temporals muntanyencs que espanten al més valent. Iahvè es fa present a Elies a través d'una veu silenciosa i tènue, a través de la suavitat d'una presència que es fa notar sense empènyer ni atemorir, que el profeta assaboreix malgrat el seu l'interior sigui una olla de grills, però tot i així Elies és capaç d'estar receptiu i fer silenci. I la seva recerca troba compensació. Després del temporal interior i exterior ve la presència calmada i calmant de Déu.

A l'evangeli Jesús voreja el llac de Tiberíades, i fa de capità Aranya embarcant els deixebles i quedant-se a la riba, precisament quan la marinada arriba al llac a partir del migdia, quan les ones i el vent venen de cara, quan la navegació és fa més feixuga i costa més d'avançar. Navegar enmig de temporals o de la mar agitada és també una intensa experiència d'indefensió. Aquesta escena evangèlica està plena de simbolisme, on la barca amb els deixebles significa l'Església o les comunitats cristianes, que naveguem amb el vent i les ones en contra obligats pel mateix Jesús mentre ell es queda tranquil·lament pregant a distància. Aquesta és sovint la nostra experiència personal i comunitària. Aleshores la seva presència sobtada ens desconcerta enlloc de tranquil·litzar-nos, i com Pere demanem signes que ratifiquin les nostres capacitats. Però són les nostres covardies i manca de fe el que surten a la llum fins que implorem la mà salvadora de Jesús, que respon eficaçment tornant Pere a la barca, apaivagant el vent, i retornant a tots la calma. Després del temporal extern, de les pors i dubtes interns dels deixebles, arriba la presència salvadora, calmada i calmant de Jesús.
 
Elies i els deixebles encapçalats per Pere són uns magnífics referents quan els temporals interns i externs ens envaeixin; així no perdrem la perspectiva de la presència calmada i calmant de Déu i de Jesús.