“La gent de Nínive cregué en Déu”. Aquesta va ser la reacció dels ninivites a la predicació del profeta Jonàs. La lectura continuava dient que els habitants de la ciutat van proclamar un dejuni i es van vestir de sac com a mostra del seu penediment. La conclusió de l’episodi és la conversió col·lectiva que apaivaga el càstig diví anunciat pel profeta. Però el missatge que amaga el relat és molt subtil i determinant: l’èxit de la conversió no és mèrit de Jonàs, perquè el profeta estava convençut de la devastació divina dels enemics d’Israel. El mèrit és dels habitants de Nínive que obren el seu cor a creure en Iahvè. La lectura retallava el final, on Jonàs s’enutja enormement del perdó diví, que no comprèn. De fet, Jonàs no és un profeta habitual, és una caricatura que tipifica l’elitisme cultural i religiós que tots manifestem vers els qui no són dels nostres. Ens assemblem a Jonàs quan pensem que només nosaltres i els nostres som els únics bons de la pel·lícula.
Aquesta curtedat de mires contrasta amb els projectes divins, que sempre són universals. Per aquesta raó hem de prendre’ns seriosament la resposta del salm: “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes”. De fet, els camins divins superen les nostres perspectives, sovint tancades en els nostres cercles socials, nacionals o religiosos: més enllà d'això comencen els recels i les desqualificacions.
Sant Pau, ple d’entusiasme i de perspectives escatològiques, escrivia als cristians de Corintis de fa vint segles demanant-los gairebé un impossible: viure la realitat present com quelcom que passa aviat i sense enganxar-nos a les persones i a les coses. La raó era preparar-se pel retorn imminent de Jesucrist, el qual mereixia tota la dedicació possible. Les expectatives de l’apòstol no es van acomplir, però el seu missatge, degudament actualitzat, segueix interpel·lant-nos, quan afirma: “No podem deixar perdre l'oportunitat present”, és a dir, visquem el present dins la perspectiva d’un futur en Déu, que sempre serà infinit.
Això és el que van fer aquells quatre germans quan van escoltar la crida de Jesús: “Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”; i també: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». L’episodi subratllava que Simó, Andreu, Jaume i Joan “immediatament”, deixaren el que feien i “se n’anaren amb ell”. Les crides de Jesús als primers deixebles continuen vives, només cal prendre-les seriosament, arriscant el present per a gaudir un futur infinit amarat de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada