“Salvaré els teus descendents de la seva captivitat”. Són paraules que Iahvè adreçava a Israel a través del profeta Jeremies. Eren temps de la invasió dels babilonis, que havien destruït Jerusalem amb el seu temple, que havien deportat a Babilònia una part important del poble d’Israel, i que havien provocat la diàspora jueva al voltant de la Mediterrània. El profeta anuncia la fi d’aquesta dispersió i proclama el retorn a casa: “Jacob tornarà i descansarà, viurà tranquil sense inquietuds”. La raó d’aquest anunci és la proximitat divina enmig de l’infortuni: “Jo soc amb tu per salvar-te, diu l’oracle del Senyor de l’univers”. La resposta del salm responsorial també proclamava la salvació divina: “He vist la captivitat dels meus fills i de les meves filles i els he deslliurats”, una frase que mereix ser assaborida de manera personal.
La carta als Hebreus exhortava els seus destinataris a fer un pas endavant i assumir la sensibilitat divina vers els més febles: “Enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé”. Tenir cura dels més afeblits de la comunitat és una tasca primordial de la vida cristiana, que no cerca la salvació particular sinó la col·lectiva. D’aquí aquest plus de responsabilitat que qualsevol cristià ha d’assumir.
Aquesta responsabilitat per les mancances més propers s’apreciava en Maria i en Jesús en l’episodi de les noces de Canà, narrat en exclusiva per l’evangelista Joan. “No tenen vi” és la demanda de Maria a Jesús, veient que manca quelcom essencial per celebrar el convit. Maria se sent responsable i demana responsabilitats al seu fill, que accedeix finalment a la mediació de la seva mare i obra el prodigi de transformar l’aigua en vi. La conclusió del relat esdevé solemne: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell”. Jesús acapara el protagonisme de l’episodi realitzant el miracle, manifestat la seva glòria divina i suscitant que els seus deixebles fessin un pas decisiu de creure en ell. Però tot plegat succeeix gràcies a la mediació de Maria, atenta a les necessitats terrenals dels humans i exercint de mediadora de la realitat celestial que Jesucrist encarna. Aquest és el rerefons de la festa major de Barcelona que, amb santa Eulàlia, té com a patrona a la Mare de Déu de la Mercè. Ella vetlla amb discreció i eficàcia per les nostres necessitats i sobretot per les dels més desemparats. Ella intercedeix perquè Jesucrist transformi en bon vi la nostra vida aigualida per les penalitats de tota mena.
Per aquesta raó, la Mare de Déu de la Mercè també és la patrona de totes les persones empresonades d’arreu del món gràcies a l’empenta d’aquesta devoció barcelonina i d’uns barcelonins que, a inicis del segle XIII (1218) i amb Pere Nolasc al capdavant, donà origen a l’orde religiós de la Mercè o mercedaris. La seva tasca fou ben clara: la redempció dels captius cristians empresonats en les incursions marítimes que els pirates moriscos feien en aquelles èpoques. Els mercedaris que actualment són a Barcelona i a Catalunya custodien la imatge de la Mare de Déu de la Mercè en la basílica del carrer Ample de la ciutat vella, però sobretot acompanyen els homes i dones privats de llibertat en les presons catalanes, per fer-los sentir la companyia maternal de Maria. Ella continua intercedint pels més castigats i afeblits de la comunitat i de la societat, perquè també puguin beure el vi bo d’una vida digna al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada