divendres, 27 de febrer de 2009

La muntanya de Moqattam (Cròniques coptes 5)

Moqattam és una muntanya del Caire. Hi viuen uns 40.000 drapaires que en petits tallers reciclen i reutilitzen les deixalles que recullen. Bona part d'ells son cristians. Al capdamunt hi ha una església, o millor dit, un recinte amb esglésies. És obra de l'abouna Saaman (el pare Simeó) que ha convertit aquest indret, en espai d'uns vint anys, en un lloc visitadíssim pels coptes.
Les parets de la muntanya tenen esculpides imatges amb escenes bíbliques i tots els recintes estan excavats a la roca: un edifici d'acollida, una església petita, una església amb un escenari amb capacitat per a 5.000 persones, i una església semicoberta per la roca amb unes grades que poden acollir a 20.000 persones.
Aquests dos darrers espais és on, els dijous a les 19 hores, l'abouna Saaman fa les seves preèdiques: a l'hivern a l'espai cobert per a 5.000 persones i a l'estiu a les grades per a 20.000.
Entrem mitja hora abans de comencar i el recinte esta mig ple. A l'escenari hi ha una coral que ofereix un recital de cançó religiosa. Unes pantalles projecten imatges amb la lletra de la cançó perquè els assistents s'afegeixin. No pot faltar la càmera que grava i ofereix imatges de tot plegat. El peu de l'escenari sembla un mini estudi de televisió amb tècnics de so i d'imatge amb els seus corresponents aparells.
A les set entra discretament a l'escenari l'abouna Saaman. És un ancià d'aspecte venerable embolicat amb el mantell negre de franges morades. La coral marxa. L'aforament és ple a vessar. El doctor Adel ens va fent la traducció simultània de la prèdica i al cap d'una estona ens atrau més l'escenificació de l'abouna Saaman que l'entusiasta traducció del doctor Adel: quina potència de veu! quin enervament! quins canvis de to! quin control dels silencis! quina gesticulació més arrodonida!

La capacitat mediàtica de l'abouna Saaman és inqüestionable i el seu discurs l'intuïm subliminalment crític amb les autoritats i amb l'islam. Ha comencat llegint un fragment del llibre de l'Èxode on Déu escolta el clam del seu poble a Egipte, que viu sota el jou del faraó. Associa al faraó amb el poder i amb el dimoni que oprimeixen al "poble creient". Enllaça amb una crítica simpàtica als fumadors de cigarretes que fan cas omís a les advertencies del propi paquet per preparar la crítica als fumadors de la nociva "xixa" -la pipa d'aigua-, costum habitual dels musulmans.

Arrodoneix el discurs fent-nos aixecar a tots i convidant-nos a pregar per la nostra conversió mentre ell dirigeix la invocació general. La prèdica s'ha acabat amb un clímax perfecte. L'acte ha estat brillant. Nosaltres marxem però l'encontre continua: li portaran malalts perque ell intenti guarir-los.
Malgrat aquest tarannà religiós no sigui on ens trobem més còmodes, ens treiem el barret davant el carisma d'aquest prevere. Marxem amb l'impressió que hem assistit a la versió copta dels predicadors protestants nordamericans que omplen estadis amb els seus sermons i les seves guaricions.