divendres, 13 de febrer de 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA


SERMÓ MARC 7, 31-37
“... I digué: “Efatà!”, que vol dir “obre’t””. (Mc 7, 34)


Mirar no és el mateix que veure, veure no és el mateix que contemplar... Sentir tampoc no és el mateix que escoltar, ni enraonar és el mateix que parlar per parlar. Els matisos ens evoquen diferents maneres de posar-nos davant la realitat, de situar-nos a prop o lluny del nostre interlocutor. Què passa quan això ho apliquem a Déu? Això pot tenir conseqüències? Crec que això és el que tracten de dir-nos els dos texts d’avui: el del Gènesi (3, 1-8) i el de Marc (7, 31-37).

Així comença el primer text. La serp (dolenta de mena), suscita en Eva el dubte, com fent a Déu mentider i interessat: Així que us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? Eva cau de quatre grapes a la trampa (com cauríem i caiem tant sovint tots nosaltres): intenta de fer veure a la serp que s’equivoca, que aquesta ha entès malament el manament de Déu. Em sembla, però, que això és el que menys li importa a la serp: aquesta ja sap que està mentint descaradament. Davant l’objecció d’Eva, a més, la serp ja sap que té el camí fressat per dir la seva: No moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i serieu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal. Com si fos pecat tenir els sentits ben oberts al món que ens envolta!!!

I Eva cau. I com ella i Adam, hi caiem tots. Neix la desconfiança. Eva pensa (pensem) que Déu no ens vol amb tots els nostres sentits francs, oberts, alliberats. Eva pensa (pensem) que Déu (com avui diem) ens aliena, que és un Déu egoista, que ens estima interessadament, que vol fer de nosaltres éssers submisos, que no pensin gaire (no fos cas!), replegats en nosaltres mateixos i tancats.

Aquest és, justament, el contrast amb l’Evangeli d'avui. Un evangeli on Jesús pronuncia aquest “Efatà!” (“obre’t”), no a unes orelles que no hi senten o a uns llavis que no parlen (em sembla que seria perdre de vista el bosc, tot mirant només un arbre); sinó a una persona (que bé podem ser nosaltres) que no hi sent (o no hi vol sentir); a una persona que no parla (buida, que potser no té res a compartir). A una persona tancada en el seu propi món, aïllada de la gent del voltant, fins i tot, potser, d’aquells que estima... però sense poder escoltar ni dir una paraula d’amor, de consol o de tendresa. És una persona sorda i muda. Una persona reclosa en el seu interior on potser, encara, hi hagi ofegat un clam que demana expressar-se, sense aconseguir-ho.

Sí, sens dubte, la nostra serp és molt astuta. Ens ha fet pensar que així estem millor. Fins i tot que, probablement Déu no existeix i que podem anar fent la viu-viu. Però en el nostre interior i en el dels nostres amics, veïns, coneguts i, fins i tot, enemics, hi ha un clam de buidor ofegat per mil veus i mil dubtes.

Avui, per a ells i per a nosaltres, Jesús no es desentén. Es fa present en el nostre món, a casa nostra, s’apropa i ens toca. Toca les nostres oïdes i els nostres llavis i diu, amb veu forta: OBRE’T! I ens deslliga novament de prejudicis i misèries, per a què siguem homes i dones oberts a Déu i al proïsme. No ens cansem de sentir la seva veu!!!!

6 comentaris:

frvalentiserra ha dit...

* Jordi, aquest sermó els vas predicar ahir anant vers la terra d'Egipte?
* anirà bé de repassar-lo quan fugis d'Egipte i retornis a casa, puix que fou en el desert que fou dit: "tant de bo escoltessiu la meva veu, no enduriu el cor..."
* Bona estada, bona tasca pastoral, i bon retorn!
Et desitja pau i bé,

fr. valentí

Anònim ha dit...

D'acord. Jesús vol que escoltem, que parlem, en definitiva que pensem. Però, ¿pot dir-se el mateix de la seva Església?. Decididament el cristianisme podria haver estat una magnífica religió si no hagués existit l'Església institució que coneixem. Una llàstima.

Francesc xerric ha dit...

Hi ha paraules que també ajuden a que els sords hi sentin i que els muts parlin. Gràcies

jesuscaputxi ha dit...

Amic Josep M. Rabanal... home, tu i jo, també som Església, no? La fem entre tots els batejats... aquí ve la nostra responsabilitat de ser-ne imatge de Jesús allà on siguem, on treballem, de ser també una mà que guareix. No ens ho carreguem tot, que ofenem als que si juguen la pell a molts llocs i també són Església.

Baruk ha dit...

Com diu en jesúscaputxi, la nostre serp es molt astuta, sovint ens diu el que volem sentir.

Es possible que la serp del Paradís va omitir expressament una paraula final, qui sap si en lloc de dir: "Si mengeu del fruit no morireu pas", hagués hagut de dir: "Si mengeu del fruit no morireu pas... avui"


Salutacions

jordicaputxí ha dit...

pau i be, valenti!
atencio amb la signatura de l'article:posa jesuscaputxi i no jordicaputxi