diumenge, 1 de febrer de 2009

Casats, cèlibes o res? (Diumenge 4)

Una parella jove ens explicava una conversa amb altres parelles amigues, quasi tots criats en aquesta comunitat cristiana. Tots ells, educats en el respecte a la diferència, defensàven el dret dels homosexuals a casar-se. Fins aquí res d’especial. L’anècdota va ser quan aquesta parella va dir que havien decidit de casar-se, i per l’Església. El silenci i les expressions de desconcert dels amics van ser prou eloqüents. Ja no volem pensar què hagués passat si algú del grup, noi o sobretot noia, hagués dit que pensava fer vot de castedat consagrant-se a la vida religiosa.

Aquest episodi no és aïllat. Casar-se per l’Església o consagrar-se a la vida religiosa és quelcom que ja “no toca”, quelcom que la nostra societat moderna catalana viu com a superat. La defensa justificada de la pluralitat ha provocat, de retruc, un menyspreu subtilíssim però real del matrimoni religiós i de la consagració a la vida religiosa. Aquesta és un sensibilitat general que condiciona també, i molt, a la nostra sensibilitat creient i que afecta a la nostra vida familiar i eclesial.

Seria inacabable la llista de pares de la comunitat que accepten amb estimació i bonhomia l’aparellament dels seus fills, però en el fons els dol que no es casin per l’Església. Seria inacabable la llista d’ordes religiosos -masculins i femenins- que acompanyen amb estimació i bonhomia a infants, adolescents i joves en el seu creixement en la fe, però en el fons els dol que cap no vulgui participar del seu projecte de vida.

Però el debat no és únicament portes enfora, també el tenim, i ben servit, portes endins. Després de considerar exageradament l’estat sacerdotal o l’estat de vida religiosa com un “estat de perfecció” en detriment del matrimoni, ara hem passat al contrari: que la castedat és quelcom antiquat, especialment per les dones, i que la manca de vocacions és deguda a que els capellans, frares i monges no es poden casar.

Sant Pau participà també en aquest debat intraeclesial del seu temps i dóna la seva opinió: les dues opcions són bones i vàlides perquè tots s’han d’ocupar del Senyor. Però apunta que la vida dels no casats permet, per lògica, més dedicació. Pau no imposa res, només convida a que cadascú trii allò més convenient per a ell, però valora i defensa la seva opció personal.

El discurs de Pau ens pot semblar tradicional i conservador als oients actuals, però en el seu moment històric fou un discurs totalment trencador. No oblidem la matriu jueva del cristianisme primitiu que contemplava el matrimoni com l’única opció comprensible de servir el Senyor. El cristianisme primitiu va introduïnt, reconeixent i valorant la presència d'homes i dones cèlibes dedicats completament a Déu. Ells esdevenen un valor afegit que complementa el valor fonamental dels matrimonis dins la comunitat. Junts van teixir aquella primitiva Església. Junts, respectant-nos, valorant-nos i promocionant-nos mútuament, hem de continuar teixint la nostra Església actual.