Sempre ens atrevim amb els febles (Diumenge 30)

"Tothom el renyava per fer-lo callar." Aquesta és la trista situació inicial de Bartimeu, el cec de l'evangeli, quan escolta que Jesús passava pel camí i es posa a cridar-lo: "Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!". Si això ho hagués cridat un prohom de Jericó, una autoritat civil o religiosa de la contrada, la gentada no li hauria dit res; al contrari, haurien fet un passadís perquè es trobés amb Jesús. Però com ho deia un cec i captaire, el renyaren i el feren callar perquè no molestés. Amb els febles sí que ens atrevim a fer-los callar, però davant els forts som nosaltres els qui callem. És així. Fem callar als febles, per exemple: collant-los amb condicions laborals indignes aprofitant la seva condició d'immigrants; abusant del nostre càrrec amb subalterns, súbdits, o feligresos; rient-nos dels fluixos de caràcter des de l'escola a la colla d'amics. També fem callar a pobles petits, estomacant-los i empresonant-los si aixequen massa la veu. Però el cec de l'evangeli no calla, s'enfronta a la majoria que el silencia cridant encara més fort, perquè sap que la seva causa és justa, que el seu clam és digne i mereix ser escoltat. Jesús, allunyant-se del sentir general, reacciona de manera positiva al crit del cec. Aleshores es produeix un canvi desconcertant: els mateixos que havien fet callar el cec ara li diuen que s'acosti a Jesús. Un sol home aconsegueix canviar el comportament de la majoria i el cec aconsegueix el seu propòsit: ser escoltat en la seva demanda i ser guarit. Quin canvi més radical ha suscitat el criteri, l'autoritat i les bones maneres de Jesús. Li podríem demanar un cop de mà en coses que tots sabem!

La carta als Hebreus concreta aquest mateix tema en la persona dels grans sacerdots de l'Antic Testament, que oficiaven en el temple de Jerusalem. La carta subratlla que malgrat la dignitat de la tasca sacerdotal, ells també eren febles i pecadors "per totes bandes", com els fidels que se'ls hi acostaven, mereixedors uns i altres del perdó diví, sense excloure a ningú. La sintonia de les pròpies febleses amb les febleses dels altres ens fa comprensius, propers, solidaris i sensibles amb ells. Altrament esdevenim jutges implacables dedicats a criticar, menystenir i condemnar-ho tot.

En la primera lectura, el profeta Jeremies anuncia en nom de Déu quelcom extraordinari i inaudit: la salvació del poble d'Israel, apallissat de mala manera durant l'exili a Babilònia; la reunió dels seus cecs, dels seus coixos i de les mares que crien; el consol dels qui ploraven. En definitiva, Déu aplega i fa festa amb els febles, amb els qui tothom fa callar, amb els qui tothom s'hi atreveix. Tant de bo sapiguem sentir-nos part d'aquest gran col·lectiu. Aleshores entendrem que Déu és un veritable pare. Aleshores ens sentirem veritables fills. Perquè ell no ens farà callar mai de la vida.