LA INDIFERÈNCIA

El pròxim dimarts celebrarem sant Vicenç de Paül. El llibret La missa de cada dia ens posa una frase seva que considero molt necessària en el moment actual. Diu: “Aquest és un dels efectes de la caritat: que no podem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell; que no puguem veure plorar sense plorar també nosaltres”. Perquè el més greu de les injustícies d’avui és que aquestes ja no ens commouen. Estem tan saturats que ens hem tornat insensibles. I això per dues raons: primer, perquè estem immersos en tantes notícies i imatges que n’estem saturats. I, a més a més, ens costa distingir el que és real del que és propaganda, exageració o simple invenció. Un món virtual que ens costa distingir del real, rodejat de tantes interpretacions que al final quedem presoners del segon obstacle per poder reaccionar: la seguretat ambiental que no hi ha res a fer. “Es lo que hay” és una de les frases més repetides.

Així, també nosaltres construïm una muralla entre la nostra vida i els sofriments aliens. Com el ric de la paràbola. No feia cap mal al pobre Llàtzer, però segurament ni el veia. Era normal que hi hagués pobres. Segurament no sabia el seu nom. En canvi Jesús sí que el coneixia pel nom. Aquella muralla d’indiferència, aquell abisme infranquejable que el ric va construir en vida, el troba després. És el que els retreu el profeta Amós a la primera lectura: “Ai dels qui viuen tranquils a Sió… S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs… Mengen els anyells més tendres… S’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.”

Sant Pau ens mostra el camí  de Jesús. En la carta als de Corint diu: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. I això és trobar l’autèntica humanitat. Ser home és això: com Jesucrist, fer-se pobre per enriquir amb la pobresa. La pobresa de què ens parla sant Vicenç: “Que no puguem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell”, que ens sigui impossible “veure algú que plora i no plorar amb ell”. No envoltar-nos de murs, no cavar un fossar. Crear proximitat. I, com sant Vicenç, ser efectius. La seva obra s’ha estès per tot el món tot escampant el bé durant més de 400 anys. Ell sabia que sol no faria res. En fraternitat, amb els altres va poder. El fonament de tota aquesta obra és la fe en Jesús que ens crida al seu seguiment: fer-se pobre per, amb la pròpia pobresa, enriquir els altres. Aquí es troba la felicitat, com diu avui sant Pau: “Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i que habita en una llum inaccessible”. El qui és de debò feliç, ens crida a la seva felicitat. A la seva manera. Ell és el camí que porta a la felicitat. Ell és la nostra felicitat.

És realment significatiu que l’Església, quan fa un funeral i acomiada al difunt, diu: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís; que a la teva arribada, et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem, que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, el repòs etern”. Llàtzer, el pobre. Llàtzer, el pobre és qui et rep i t’acompanya en el Paradís. Els pobres tenen les claus de la felicitat, del repòs de Déu allí i, també, aquí. La indiferència mata. Mata a aquells que oblidem i ens mata, també, a nosaltres. Es pot fer, cal no deixar-se vèncer per la desconfiança i la indiferència. Cal apropar-se, saber el nom, com Jesús que en sabia el nom, escoltar, sofrir i plorar. No tenir por de la impotència. “Es lo que hay”, certament,  però hi ha infinitament més: Ell hi és. El Senyor ens congrega i és amb nosaltres.