POBRESA, DESEIXIMENT I INCONDICIONALITAT

Dimecres, 28 de setembre de 2016

Jb 9, 1-12.14-16/Sl 87/Lc 9, 57-62

Si hagués de resumir en un lema l’Evangeli d’avui (quasi d’aquells breus que s’empren per a la propaganda electoral) crec que podria ser: Pobresa, deseiximent i incondicionalitat.

Em sembla que és el que en bona lògica es desprèn dels tres casos que Jesús troba tot fent camí vers Jerusalem. Primer, en la resposta a l’espontani que li diu: Us seguiré pertot arreu on anireu! A qui el mateix Jesús li recorda que seguir-lo és exposar-se a viure una vida de pobresa extrema: El Fill de l’home no té on reposar el cap. Aquí hi ha la pobresa. El segon, a qui és el mateix Jesús qui, avançant-se, li diu: Vine amb mi. Però amb qui troba la reticència traduïda en ajornar aquest seguiment fins haver complert el deure de tot fill: enterrar el pare quan arribi el moment. Però el seguiment ha arribat no com una opció, sinó com un manament. Deixarem passar l’oportunitat i la crida que se’ns adrecen? Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu! Aquí hi ha el deseiximent. I el tercer, on el desig expressat de seguiment és un seguiment sub conditionem. Com l’empleat que volgués posar-se ell mateix les condicions del contracte per treballar: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva. Jesús, el mateix que ha posat en els nostres cors els desig de seguir-lo, espera una resposta seriosa i sense embuts. Per això penso que el Mestre s’atreveix a dir: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu. Aquí hi ha la incondicionalitat.

Qui entra, però, en aquesta dinàmica de pobresa, de deseiximent i d’incondicionalitat (que no és fàcil, perquè és anar morint a un mateix), descobreix que, com Jesús, ha resolt decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Encara més, va descobrint que aquest camí de pobresa, de deseiximent i d’incondicionalitat ha estat ja fressat per Jesús, ha estat ELL qui PRIMER L’HA RECORREGUT en arribar a la creu i ser mort per nosaltres.

En aquest camí potser hi farem experiència de nits fosques, de traïcions (nostres o rebudes d’altres), de defalliments... però crec que podem fer nostres unes paraules d’Etty Hillesum (noia jueva que morí a Auschwitz el 1943) que avui m’han arribat i que ella en el seu diari adreça a Déu dient-li: Probablement viuràs temps d’escassetat en mi, Déu meu, en els quals la meva fe no es nodrirà amb tanta energia, però, creu-me, seguiré obrant per a Tu i et seré fidel i no et faré fora del meu interior. El Fill de l’home no té on reposar el cap? Resolguem avui decididament de fer-li estatge i sojorn en el nostre cor.