DEMANAR I AGRAIR

Dimecres, 5 d’octubre de 2016

Témpores d’acció de gràcies i petició

Dt 8, 7-18/1 Cr 29/2 Co 5, 17-21/Mt 7, 7-11

Avui algú ens demanava què eren això de les Témpores que avui celebrem. I per entendre-ho cal anar als temps en què l’home cultivava la terra i, des de la fe, descobria que moltes podien ser les forces gastades i molts els mitjans emprats per sembrar i preparar una collita, però que sempre hi havia coses que s’escapaven: una sequera o una calamarsa fora de temps i tots els esforços i mitjans eren inútils. La collita esperada quedava en un pur projecte i les pèrdues esdevenien una realitat. Des de la fe l’home creient de tots els temps es posava davant Déu (alguns diran que supersticiosament, altres pensem que sàviament) i donava gràcies quan la cosa anava bé o, quan intuïa problemes, demanava al Déu de tota bondat i misericòrdia la seva benedicció. Hi havia una relació per primitiva que fos entre ell i Déu i també aquesta era cultivada.

Avui aquesta festa semblaria no tenir raó de ser quan hom la celebra no a pagès, sinó a ciutat on els urbanites només hem d’estirar la mà a la prestatgeria de qualsevol súper i aconseguir el que volem, sense maldecaps ni preocupacions, més encara en uns temps on tot sembla que es pot preveure i prevenir, també en uns temps en què és molt més fàcil caure en el demanar que en el donar gràcies. Em esdevingut, sense quasi adonar-nos, com aquells infants o adolescents repel·lents que tot ho volen i no són capaços ni de donar les gràcies a qui els ho procuren. Serveixi la festa d’avui com a prevenció.

Ahir ho sentia dir a un frare que ho comentava amb algú: Pregar no és només demanar, és també lloar i donar gràcies. Aquesta festa, si té sentit, ni que sigui que ho fem “oficialment” un cop l’any en començar el curs, és per recordar-nos quantes coses tenim que ens són donades: el sol, els estels, l’aire que respirem, el que la terra produeix... les forces, la intel·ligència, la salut... la fe, l’esperança, l’amor... quantes coses aconseguides també a nivell col·lectiu o social que han costat a d’altres suors, llàgrimes o, quan no, la mort: els drets humans, un sou digne, un estat de benestar, la llibertat d’expressió o de pensament... que avui potser banalitzem o malbaratem...

Pensem avui què tenim que no hàgim rebut; recordem amb afecte i gratitud a aquells que ens ho han llegat, a aquells que ens ho han transmès... i entre totes les coses també el do de la nostra fe i de ser cristians. Recordo una dita de fra Roger de Taizé qui deia: L’Esperit del Senyor no s’allunya mai de la nostra ànima: fins i tot en la mort, la comunió amb Déu roman. Saber que Déu ens acull per sempre en el seu amor esdevé una font de pacífica confiança. També recordar avui aquest amor de Déu i saber que des que naixem tothom és hereu d’aquesta eternitat en la qual Déu hi és present per acollir-nos, per estimar-nos, per omplir la nostra existència de sentit ara i aquí i sempre... pot omplir de sentit la festa d’avui i la nostra vida cada dia.