"Doneu-nos més
fe" és el clam dels apòstols a Jesús amb el qual ens podem identificar
fàcilment. Però no es tracta de cap lamentació sinó d'un clam positiu que surt
de la boca d'un creient que valora la seva fe i que constata que no l'aprofita
prou, que amb ella podria fer més coses del que fa. Ho expressa Jesús amb la
imatge de la morera transportant-se al mar, per significar de manera
al·legòrica el poder transformador de la fe.
Però amb aquesta demanda, en podem afegir una altra més
íntima, més silenciosa, i potser més dolorosa: "Doneu fe". "Doneu fe
als meus fills, als meus nets, als meus familiars, als joves perquè es facin
frares". Aquest altre clam també és positiu en el fons, malgrat la forma
sigui dolorosa o sentida, perquè ens dolem de quelcom que considerem vital per
a nosaltres i que ens estructura la vida i li dóna sentit, i que els que estimem
no saben descobrir o apreciar. Nosaltres
voldríem que ells gaudissin d'aquest valor espiritual. D'aquí aquest altre
clam.
Però el discurs de Jesús continua, i sembla que sortint del
tema de la fe, però el fons el recondueix dirigint-lo als qui tenim fe, i reconeixem
que ens en falta, però que ens pensem que amb la fe assolirem mèrits, o tindrem
endoll amb Déu. L'exemple de l'esclau que menciona Jesús és ben clar i la seva
frase final encara més: "Som
servents sense cap mèrit".
La fe és un do de Déu i alhora una resposta lliure de
l'ésser humà. Creient en Déu no guanyem punts, sinó que encarrilem la nostra
vida amb valors transcendents, espirituals i morals, que com els més els descobreixes,
més t'hi apropes. Això et dóna pau interior, perquè constates que fas el que
pertoca, que fas el que és apropiat. Aleshores prescindeixes de cercar mèrits o
afalacs divins, perquè com deia la primera lectura: "L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur (perquè només cercarà
mèrits i aplaudiments), però el just
viurà perquè ha cregut".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada