Dimarts, 17 de
juny de 2014
1 Re 21, 17-29/Sl
50/Mt 5, 43-48
No és políticament correcte el que diré, però el rei Acab em cau bé.
M’explico. No és políticament correcte perquè, vist el que ahir vam escoltar
que havia fet, no és per riure-li les gràcies, sinó més aviat per dir-li les
coses tal i com les hi diu el profeta Elies: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. I entenc que no és
políticament correcte dir que em cau bé perquè, a través de la seva esposa, en
l’assassinat han estat embolicats els notables i els ancians de la ciutat que,
per manament reial, han fet mans i mànigues per aconseguir els dos testimonis
de rigor, sense escrúpols i, amb un simulacre de judici just, han manipulat
tothom fins consumar la sentència de mort de Nabot.
Però el rei Acab em cau bé perquè té les reaccions típiques d’un
adolescent que, justament, està en procés de creixement, de maduració i, per
tant, té totes les possibilitats davant d’ell per reeixir en la vida i també
tots els perills per ser manipulat, per deixar-se influenciar. Com, sinó,
interpretar aquesta reacció? Acab se’n
tornà tan contrariat i malhumorat que, arribant al seu palau, se n’anà al llit,
girà la cara i no volia menjar res. El rei Acab em cau bé per empatia. Perquè,
en el fons, la seva vida és com la nostra, una vida en construcció i, com a
tal, una vida on cal posar-hi molta atenció als fonaments.
El bonic en el relat és la intervenció de Déu i la consegüent reacció
d’Acab. Déu envia el seu profeta, que se la jugava, perquè les relacions entre
ells dos i Jezabel no eren massa bones. Déu envia Elies amb el manament de dir
les coses tal i com són: T’has venut a la
maldat que ofèn el Senyor. Clar i català! Però, de fet, Déu es comporta amb
Acab com un veritable pare amb el seu fill, no maquillant-li les coses, sinó
confrontant-lo amb la crua realitat perquè espavili, perquè reaccioni i s’adoni
del que ha fet i les conseqüències que això té per a ell i per a tot el poble. El
“bon fondo” d’Acab es posa de manifest quan capta que n’ha fet una de molt
grossa i s’humilia, reconeixent el seu pecat. I Déu li reconeix com a autèntic
aquest penediment i el perdona. Però el pecat ha fet forat i la violència
engendra violència. La seva dinastia no té garantia de futur, perquè ha estat
construïda sobre la força bruta i la mentida... i això té un preu.
M’agrada pensar que no hi ha pecat ni blasfèmia, com ho deia el mateix
Jesús, que no pugui ser perdonat quan hi ha un sincer penediment, un sincer
adonar-se que la nostra feblesa, posada a prova o portada als extrems pot fer
barbaritats. L’esperança d’Acab, el seu
penediment i el seu perdó, són també la nostra esperança. Només ens cal ser
prou valents d’entomar allò que Déu digui sobre nosaltres, com féu Acab, encara
que ens pugui fer mal, sense justificar-nos, sense amagar-nos, perquè Déu no
vol enganyar-nos ni que ens enganyem, sinó que abandonem l’adolescent que tots
tenim dins i passem a la maduresa d’una relació autèntica amb Ell i amb els
altres. Fet aquest pas segurament anirem aprenent que ni la violència ni
l’extorsió, ni la maledicència ni el prejudici, poden tenir lloc en aquells que
confessem el Seu Nom si volem ser bons
del tot, com ho és el nostre Pare del cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada