Un polític europeu,
tot fent ironia, deia tot referint-se a la immigració: “Vàrem demanar
treballadors i ens han vingut persones”.
I, certament, no deixa de ser molt embolicat que els treballadors siguin
persones. Per això, malgrat que les màquines són, a vegades, molt complicades de
portar, de fet, anem canviant les persones per màquines en tots els llocs que
podem. Els immigrants, els treballadors, les persones... són font de
conflictes. En canvi, les màquines, al màxim, són problemes a resoldre. Una
màquina no plora, no riu, no té sentiments, ni té canvis d’ànim, no té
esperances ni desitjos, no somriu, no sofreix... Un treballador no pot ser
tractat com un simple problema econòmic, ni comparar la seva productivitat
només d’una manera estadística. L’empresa no sols té una finalitat econòmica,
sinó social. Perquè la persona humana té un valor en si mateixa que no es pot
comptabilitzar, ni mesurar, que ens posa a la porta del Misteri. Només la
relació personal ens posa en camí vers el seu cor. La persona no pot ser
tractada com un mitjà, sinó sempre com un fi. Però ara això és posat
radicalment en qüestió.
I no sols estem
canviant les persones per màquines, sinó que sempre que surt un nou invent
intentem entendre (reduir) la persona humana a partir de la nova màquina
inventada. Així va passar quan es va inventar el rellotge. La persona va ser comparada
a ell. Per exemple: quan es descobrí la màquina de vapor, Freud utilitzà aquest
símil i quasi reduí la persona a un problema de pressions. O l’electricitat.
Ara estem en la informàtica. I quan no es compara a les màquines, es redueix la
persona a pura química o a biologia. O s’agafa com a punt de referència els
animals. I és preocupant que sempre que es comparen les persones amb els
animals resultin més bé els animals que l’home, qui és vist d’una manera
totalment negativa: depredador, destructor de la natura i antisocial.
Però, què és la
persona humana? S’ha de respectar més a ella que a un animal? Per què?
Simplement perquè som nosaltres i volem protegir-nos? Potser no tenen raó els
qui diuen que el que hem de fer és tractar-nos com a un factor més de la
producció, del mercat i deixar-nos d’altres consideracions? El mercat ja posarà
les coses en el seu lloc! L’home com una mercaderia i el Mercat com un déu a
qui s’ha de fer “sacrificis” (retallades), perquè una vegada fets,
providencialment, el mercat posarà les coses al seu lloc (com Déu, abans...?).
Però passa això
mateix quan tractem de Déu. Com a màxim, al preguntar sobre si es creu en Déu o
no, es diu: “Hi ha d’haver alguna cosa...”. Tractar amb coses, energies,
forces, etc. que puc més o menys atreure, o connectar-hi, no és el mateix que
tractar amb algú, amb una persona, amb Déu. Els cristians, com els jueus,
creiem que Déu no és una força, ni una energia, sinó que és Algú amb qui hom es
relaciona. Déu no és una cosa que he de manipular, una força (energia) que he
d’aprofitar, sinó Algú que he d’escoltar i que m’escolta. Que queda més enllà
de la meva comprensió i que, a mesura que m’hi relaciono l’estimo, encara que
no l’entengui. “Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig,
fidel en l’amor”. És una relació personal la pregària, la fe, no és una
tècnica. Creure en Déu és entrar en aquesta dinàmica de relació, d’escolta i de
ser escoltat i no d’utilització.
Aquest misteri de
relació personal es va mostrar en Jesús de Natzaret, no sols com el misteri de
Déu amb nosaltres, sinó com el cor mateix del ser de Déu. Déu és amor, és un
foc, tot ell pura llum, relació i joia. És Pare i Fill i Esperit Sant: “Déu estima
tant el món que ha donat el seu Fill, perquè no es perdi ningú dels qui creuen
en ell, sinó que tinguin vida eterna”. “El Pare enviarà en nom meu l’Esperit
Sant i l’ Esperit Sant us recordarà tot el que jo us he dit i us ho farà
entendre”. Déu no sols no és una força o una energia, no sols és algú, sinó que
és un Pare que envia el seu Fill i ens comunica el seu Esperit.
Això ens porta a
l’adoració i a fer un món a imatge de Déu. A l’adoració d’un Misteri que sols
t’hi endinses per la seducció de l’amor infinit d’un mar sense platges ni
horitzons, tot ell pura comunió i que demana un món tot ell cridat a ser
comunió, igualtat. On la persona, imatge de Déu, no sigui reduïda a estadística
o pur mitjà, sinó que sigui acollida i compresa en el seu misteri pregon, en
l’horitzó diví que li dóna sentit i dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada