MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL

No sé si fou pel Facebook o pel correu electrònic, l’altre dia em va arribar una fotografia. En el primer moment no tenia res d’extraordinària. Es veia una gran multitud de gent que es manifestaven en una avinguda de no sé quin país. Una foto, doncs, ordinària. El que hi cridava l’atenció era que, si feies corre la rodeta del ratolí, la imatge s’anava aproximant cada vegada més fins que es veia perfectament el rostre de cada una de les persones que participaven en la manifestació. Podies moure la fotografia amb el ratolí i amb la rodeta aproximar-te a un altre sector de la manifestació fins a distingir nítidament la cara dels participants del sector que volies o t’interessava de veure. Lògicament, l’interès policial d’una tal foto és evident. Ara no vull reflexionar fins a quin punt estem vigilats, localitzables i controlats, ho farem un altre dia. Voldria subratllar que l’interès d’una tal fotografia des d’un punt de vista policial i polític és evident.

Tota manifestació o moviment social té al darrera persones concretes, o millor, un grup, que l’han posat en marxa. I si té continuïtat vol dir que el grup és consistent i les persones concretes que el formen convençudes, sinó tot s’acaba en un foc d’encenalls. Per això aquestes fotografies permeten veure les persones que hi participen assíduament i estan en llocs estratègics i junts amb d’altres que també hi són assídues i així descobrir-ne els promotors i els pilars d’aquella moguda. No es tracta tant, per aproximar-se i entendre el que està passant, de posar l’accent en les estadístiques i el nombre de participants, sinó en aproximar-se a les persones i grups vius que estant produint aquest moviment.

La resurrecció del Crist, Crist Ressuscitat, és el qui ha originat el canvi més profund i radical de la història i del cosmos. Jesús, si es pogués fotografiar, és el qui trobaríem en el centre de la fotografia dels grans moviments del món, que no són pas els que ocupen les portades dels diaris ni els apartats dels llibres d’història. Moviments que es produeixen entre els pobres, en el cor de les persones, en els racons amagats d’aquest món, els Natzarets d’aquest món. Però Crist, com diu Pau, té un cos i aquest sí que es pot fotografiar, que som nosaltres, l’Església.  L’Església, cos de Crist, ha de ser com aquells que, si enfoquéssim la foto, els trobaríem assíduament al peu del canó, tant si hi hagués poca o molta repercussió del que estan fent. Perquè es tracta de deixar fer en nosaltres a l’Esperit del Crist Ressuscitat, ser el seu cos, fer-lo present, Ell que no ha vingut a ser servit sinó a servir. L’Església és la servidora del món.

L’Església té la seva força fora d’ella, com diu Antoni Rosmini, escriptor italià del segle XIX: “Oh que dolç és conversar amb Déu, parlar amb Déu, complaure Déu, conèixer Déu, enamorar-se de Déu... el pensar, el parlar, l’actuar, l’esperar sols en Déu... agradar-li sols a Ell, partir per Déu, partir de la seva alegria. Sols gaudir en Déu... viure Déu, provar Déu, viure, morir i estar en Déu... Oh Déu, quina alegria i dolçor és Déu”. És l’experiència de l’Esperit Sant que la litúrgia invoca tot dient: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor”, és el creador de la unitat, el creador del cos visible de Crist en el món que és l’Església i l’envia al món a ser instrument de perdó, de pau i engendradora d’un món nou que Crist ha instaurat.

Antoni Rosmini escriu: “Més enllà de la ciència hi ha el món real, que s’escapa sovint als ulls dels científics i dels filòsofs i, en aquest món, viu en gran part l’home, que no viu sols de ciència”. L’Esperit actua en el món real, el món dels homes, el de cada dia. Perquè més enllà d’estadístiques i grans notícies hi ha la vida, hi ha l’Esperit. I Ell ens invita a focalitzar, a distingir entre les grans fotos globals on no es distingeix el concret, a saber-nos-hi aproximar, més: saber aproximar l’Esperit de Crist que guareix i consola.