"El qui és la Paraula es va fer home, i plantà entre nosaltres el seu
tabernacle". Aquesta era la antífona que recitàvem plegats en el salm
responsorial, extreta del pròleg de l'evangeli de Joan, que acabem de
proclamar. La frase, que fins i tot sabem en llatí: "Et Verbum caro factum
est", sintetitza el misteri de l'Encarnació, sintetitza el misteri de
Nadal, sintetitza el naixement de Jesús, que és molt més que el naixement d'un
nadó qualsevol. És el naixement de l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres". Després d'aquesta proclama joànnica de la proximitat divina, l'evangeli afegia:
"Hem contemplat la seva glòria, que
li pertoca com a Fill únic del Pare"; una altra frase que mereix atenció,
i que ens desvetlla la següent pregunta: on podem contemplar la glòria de Déu
en Jesús infant? En la finor de la seva pell? En la qualitat de la palla que hi
havia al pessebre? En la sumptuositat dels vestits de Josep i Maria? En la
resplendor de l'estel que guià els mags d'Orient?
De fet, quan parlem de glòria de Déu o de glòria de Jesucrist, hem de distanciar-nos del que entenem humanament per glòria que, com diu el diccionari es tracta de "honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa". En canvi, la glòria divina, només és perceptible des de la fe. Només amb els ulls de la fe apreciarem la grandesa de Déu en l'infant Jesús. Només amb els ulls de la fe podrem dir la frase de l'evangeli que hem contemplat la glòria de Jesús, que li correspon com a fill únic del Pare.
Per això, la carta als cristians d'Efes, invoca "el Pare gloriós" que concedeixi als creients la coneixença de "quines riqueses de glòria us té reservades". Tornem a escoltar el terme glòria, que hem de seguir interpretant des de la fe: Déu és el Pare gloriós per la seva grandesa i alhora per la seva proximitat amb els humans. Quan un assoleix la glòria humana evita barrejar-se amb la resta, per preservar el que ha aconseguit, però el Pare gloriós es barreja amb nosaltres enviant-nos el seu Fill i anunciant-nos que gaudirem de la glòria divina. Una glòria que no sabem com serà, però segur que serà més tranquil·la, mes duradora, més compartida, i més fructífera que les glòries humanes.
La primera lectura també ens parlava de glòria referent a la saviesa divina, que també és ben diferent al que entenem per saviesa humana. La saviesa divina tampoc no es pot apreciar si no és amb els ulls de la fe. La saviesa divina "es gloria enmig del seu poble" i "es gloria enmig dels seus estols", i treu "brotada en un poble ple de glòria en la possessió del Senyor". La saviesa divina, com la glòria divina, no llueix als ulls humans escèptics o prepotents, però sí que llueix davant el qui mira amb els ulls de la fe i descobreix la seva presència enmig de la comunitat.
De fet, quan parlem de glòria de Déu o de glòria de Jesucrist, hem de distanciar-nos del que entenem humanament per glòria que, com diu el diccionari es tracta de "honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa". En canvi, la glòria divina, només és perceptible des de la fe. Només amb els ulls de la fe apreciarem la grandesa de Déu en l'infant Jesús. Només amb els ulls de la fe podrem dir la frase de l'evangeli que hem contemplat la glòria de Jesús, que li correspon com a fill únic del Pare.
Per això, la carta als cristians d'Efes, invoca "el Pare gloriós" que concedeixi als creients la coneixença de "quines riqueses de glòria us té reservades". Tornem a escoltar el terme glòria, que hem de seguir interpretant des de la fe: Déu és el Pare gloriós per la seva grandesa i alhora per la seva proximitat amb els humans. Quan un assoleix la glòria humana evita barrejar-se amb la resta, per preservar el que ha aconseguit, però el Pare gloriós es barreja amb nosaltres enviant-nos el seu Fill i anunciant-nos que gaudirem de la glòria divina. Una glòria que no sabem com serà, però segur que serà més tranquil·la, mes duradora, més compartida, i més fructífera que les glòries humanes.
La primera lectura també ens parlava de glòria referent a la saviesa divina, que també és ben diferent al que entenem per saviesa humana. La saviesa divina tampoc no es pot apreciar si no és amb els ulls de la fe. La saviesa divina "es gloria enmig del seu poble" i "es gloria enmig dels seus estols", i treu "brotada en un poble ple de glòria en la possessió del Senyor". La saviesa divina, com la glòria divina, no llueix als ulls humans escèptics o prepotents, però sí que llueix davant el qui mira amb els ulls de la fe i descobreix la seva presència enmig de la comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada